El mont Athos (grec: Όρος Άθως, Oros Athos) és una muntanya a la península del mateix nom situada a Macedònia, al nord de Grècia. En grec s'anomena a Agion Oros (traduït com Hagion Oros), o Muntanya sagrada. Anteriorment, la península s'anomenava Aktí (Ακτή), (en ocasions Acte o Akte). La regió allotja més de vint monestirs ortodoxos que s'autogovernen de facto sota la denominació d'Estat Monàstic Autònom del Mont Athos, amparats per la sobirania grega i la jurisdicció eclesiàstica del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble. Ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
L'Athos és la més oriental de les tres penínsules de la Calcídica. Sobresurt al Mar Egeu uns 60 quilòmetres (37 milles), amb una amplada d'entre 7 a 12 km, cobrint una extensió de 335.637 km². La muntanya és de pendents costeruts i poblada per un bosc dens, i arriba als 2033 metres d'alçada.
Encara que és una península, l'Athos només és accessible només amb barca o vaixell. El nombre de visitants està restringit i es requereix un permís d'entrada especial abans d'anar-hi. Només els homes poden visitar el mont Athos., que els monjos anomenen "Jardí de la Verge". Només als homes ortodoxos majors 18 anys se'ls permet residir a l'Athos, i els habitants que no són monjos han de viure a la capital de la península, Karyes. El cens nacional grec de 2001 comptat una població de 2,262 habitants.
Segons la mitologia grega, Athos (mitologia) era el nom d'un dels gegants que va desafiar els déus grecs. Va llançar una gran pedra a Poseidó, que va caure al Mar Egeu, convertint-se en l'actual península. En d'altres versions, Poseidó va emprar la muntanya per a enterrar al gegant vençut.
Segons Herodot, els habitants de l'illa de Lemnos van poblar la península, aleshores anomenada Akte. El geògraf i historiador del seglo I a. C. Estrabó assenyala cinc ciutats a la península : Dion, Cleonae, Thyssos, Olophyxos i Acrotihon. Encara que els arqueòlegs no han trobat la seva localització exacta, es creu que van ser abandonades abans que els monjos poblessint l'Athos, abans del segle VII d.C. Dues ciutats s'hi crearen durant el perídode Clàssic: Acantos (actualment Ierissos o Erisso) i Sane (Uranòpolis). Algunes d'aquestes ciutats emetien la seva pròpia moneda.
Es diu que Xerxes I va construïr un pont a l'Hel·lespont, i va obrir (de la mà d'Artaquees) un canal a l'istme de la península d'Athos, per fer passar a la seva flota durant la invasió de Grècia. Algunes restes d'aquest canal s'han trobat modernament. El seu pare, Darios I, havia perdut 300 naus i uns 20000 homes durante la Primera Guerra Mèdica en intentar bordejar el mateix cap. Després de la mort d'Alexandre Magne, l'arquitecte Dinòcrates va proposar excavar completament la muntanya per a convertir-la en una estàtua d'Alexandre.
Segons la tradició hagiorita, trobant-se la Mare de Déu navegant de Jaffa a Xipre, acompanyada de Sant Joan Evangelista, per visitar Llàtzer , la ruta del seu vaixell es desvià veient-se obligat a ancorar prop del port de Klement, prop de l'actual Monestir d'Iviron. La Verge va caminar en terra i, aclaparada per la bellesa natural i salvatge de la muntanya, la va beneïr i li va demanar al seu Fill que fos el seu jardí.
No hi ha gaire documents històrics de la història antiga de l'Athos. Es considera que la presència monacal prové del segle IV, o del III. Durant el regnat de Constantí I (324-337), cristians i pagans hi convivien. Durant el regnat de Julià l'Apòstata (361-363), les esglésies hi van ser destruïdes, i els cristians es van amagar en els boscos i llocs inaccessibles. Més tard, durant el regnat de Teodosi I (383-395), els temples pagans van ser destruïts. El lexicògraf Hesychius d'Alexandria afirma que al segle V, continua existint un temple i una estàtua de Zeus Athonita. Després de la conquesta islàmica d'Egipte el segle VII, molts monjos ortodoxos del desert egipci va intentar buscar un altre lloc tranquil, i alguns d'ells van arribar a la península de l'Athos.
Els cronistes Theophanes el Confessor (finals de segle VIII) i Georgios Kedrenos (segle XI), van escriure que l'erupció del volcà Thera el 726 va ser visible des del Mont Athos, cosa que demostra que la península estava habitada en aquell moment. L'historiador Genesio va registrar els monjos de l'Athos que van participar en el setè Concili Ecumènic de Nicea del 787. Durant el regnat de l'emperador Basili I, que havia estat Arquebisbe de Creta (i més tard de Salònica), va construïr un petit monestir ubicat on hi iha el port modern ("arsanas") del Monestir d'Hilandar. Poc després d'això, un document de 883 estableix que un determinat Ioannis Kolovos va construïr un monestir a Megali Vigla. En una butlla de l'emperador Basili I, de 885, l'Athos és proclamat un territori monàstic, prohibint l'assentament de laics, agricultors o criadors de bestiar. L'any següent, en un edicte imperial de l'emperador Lleó VI, s'esmenta l'existència d'un antic Consell d'ancians (γέρων), senyal de l'existència perllongada d'alguna tipus d'administració de la comunitat monàstica.
Hi ha constància (887) d'una queixa dels monjos del Monestir de Kolovos a l'emperador Lleó VI, per le molesties que estava causant el seu creixement. L'any 908 està documentada l'existència d'un Protos ("Primer monjo"), que és el "cap" de la comunitat monàstica. El 943, s'estableixen precisament les fronteres de l'estat monàstic, alhora que ja constà que Karyes n'és la capital i seu de l'administració (amb el nom de "Megali mesi Lavra", Gran Assemblea Central). El 956, un decret cedeix 2500 m² de terres al Monestir de Xiropotamou, senyal de les grans dimensions que assolí.
El 958, el monjo Atanasi l'Athonita (Άγιος Αθανάσιος ο Αθωνίτης) va arribar al Mont Athos. El 962, es va construïr la gran església central (Protaton) de Karyes. L'any següent Anastàsi, amb el suport del seu amic l'emperador Nicèfor II, va fundar el Monestir de Gran Laura, el més gran i destacat dels 20 monestirs existents en l'actualitat. Aquest va gaudir de la protecció dels emperadors de l'imperi Bizantí durant els segles següents, i les seves riqueses i possessions va créixer considerablement. La Quarta Croada al segle XIII va suposar l'arribada de catòlics, i va obligar els monjos a demanar la intervenció del papa Innocenci III, fins a la restauració de l'Imperi Bizantí. La península va patir l'assalt de mercenaris catalans al segle XIV (El govern català va realitzar l'any 2005 un acte de desgreuge per aquests fets). El segle XIV també es produí el conflicte teològic sobre l'hesicasme practicat al Mont Athos i defensat per Gregori Palamàs.
L'Imperi bizantí va ser conquerit el segle XV i l'imperi Otomà ocupà el seu lloc. Els monjos de l'Athos van intentar mantenir bones relacions amb els sultans otomans, i quan Murat II va conquerir Salònica el 1430 van jurar-li lleialtat. A canvi, Murat va reconèixer la propietat dels monestirs hagiorites, fet que Mehmed II ratificà formalment després de la caiguda de Constantinoble el 1453. D'aquesta manera, es garantí la independència de l'Athos. Els segles XV i XVI van ser especialment pacífics per a la comunitat hagiorita. Això va conduir a una certa prosperitat dels monestirs. Un exemple d'això fou la fundació del Monestir de Stavronikita, que completava el nombre de monestirs de l'Athos. Després que els otomans conquerissin el Despotat de Sèrbia, molts monjos serbis van arribar al Mont Athos i la seva àmplia presència queda reflectida en la seva elecció al 'Protos' de l'època. El Sultà Selim I va ser un gran benefactor del Monestir de Xiropotamou. El 1517, dictà una fàtua i un Hatt-i Sharif (noble edicte): "el lloc on el Sant Evangeli es predicà, quan sigui cremat o malmès, serà reconstruït de nou". Així, dotà de privilegis a l'Abadia i va finançar la construcció del menjador i els subterranis, així com la renovació de les pintures murals a l'església central que es van dur a terme entre els anys 1533-1541.
Malgrat que en la major part dels casos els monestirs van ser abandonats a la seva sort, els otomans els gravaren amb impostos, i en ocasions se'n confiscaren terrenys. Això finalment va culminar en una crisi econòmica a l'Athos durant el segle XVII, fet que va conduir a l'adopció d'un estil de vida idiorítmic, un variant semi-ermita del monaquisme cristià que donava als monjos certa autonomia i els permetia posseïr béns per a la pròpia subsistència. Per a l'organitazió monàstica, fou una mesura d'emergència per a contrarestar les dificultats econòmiques, oposada al cenobitisme, i a la que durant la primera meitat del segle XVII ja s'hi havien sumat tots els monestirs. Al mateix temps, els abats van ser substituïts per comissions i el Protos de Karyes va ser reemplaçat per un comitè de quatre membres.
Els tsars russos, i els prínceps de Moldàvia, Valàquia i Sèrbia (fins al final del segle XV) van ajudar els monestirs amb donacions per sobreviure. La població de monjos i el seu patrimoni van disminuïr durant els segles següents, canviant la tendència durant el segle XIX gràcies al patrocini del govern rus; la població monacal va créixer aquest segle a un ritme constant, arribant a un punt culminant de més de 7.000 monjos el 1902.
El 1912, durant la Primera Guerra dels Balcans, els otomans foren expulsats a per l'Armada grega, i la península passa a mans gregues com a part del tractat de pau del 1913. El juny de 1913 una petita flota russa (el canoner Donets i els vaixells de transport Tsar i Kherson), portà l'arquebisbe de Vologda i un cert nombre de tropes al Mont Athos, per a intervenir en la controvèrsia teològica sobre l'imiaslavie (una corrent escindida de l'ortodòxia russa, present en aquells moments a l'Athos). L'arquebisbe va mantenir converses amb els i va tractar de que canviéssin voluntàriament les seves creences, però no va tenir èxit. El 31 de juliol les tropes irrompre en el Monestir de Sant Panteleimon, sense trobar resistència activa. Després d'aquest assalt, els monjos de la skete d'Andreevski es van lliurar voluntàriament. El vaixell Kherson es va convertir en un vaixell presó i diversos monjos van ser enviats a Rússia.
Després d'un breu conflicte diplomàtic entre Grècia i Rússia sobre la sobirania, la península va ser declarada formalment sota sobirania grega després de la Primera Guerra Mundial.
L'estatus d'autogovern de l'Athos dins l'Estat grec, es formalitzà en un Decret aprovat per la Santa Comunitat de l'Athos el 3 d'octubre de 1913, quedant ratificat pels successius tractats internacionals de Londres (1913), Bucarest (1913), Neuilly (1919), Sèvres (1920) i Lausana (1923). El Decret va declarar que "la Comunitat ha reconegut els Sant Reis de Grècia com els legítims sobirans i els successors dels emperadors que van construir els monestirs". Més tard, una assemblea especial de la Comunitat a Karyes va aprovar la "Carta Constitucional" de la Santa Muntanya, ratificada pel Parlament grec, que situa l'origen del règim de l'estat monàstic autogovernat en un pergamí signat i segellat per l'emperador bizantí Joan I Zimisces el 972.
El mont Athos està governat per la Comunitat Sagrada o Santa Comunitat (Iera Kinotia), que consisteix en representants del 20 monestirs, amb un comitè executiu de quatre membres (epistates) que s'anomena Sagrada Administració (Iera Epistasia), amb el Protos com a cap. El Governador Civil, és una autoritat designada per Ministeri d'Afers Exteriors Grec, i supervisa el funcionament de les institucions i l'ordre públic. Espiritualment, el mont Athos està sota la jurisdiccó del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble de l'Església Ortodoxa.
En cada un dels vint monestirs, regits per la regla cenobítica, l'administració està en mans de l'Abat (Hēgoumenos), elegit per la comunitat de monjos. Ell és el cap espiritual del monestir. La Convenció de la comunitat és l'òrgan legislatiu. Tots els altres establiments (claustres, cel·les, cabanes, recessos, ermites) són dependències d'alguns dels vint monestirs, i s'assignen als monjos mitjançant un document anomenat Homologon.
A banda dels vint monestirs, existeixen dotze sketes, petites comunitats de monjos. Totes les persones portar una vida monàstica adquireixen la nacionalitat grega, prèvia admissió com a monjos o novicis. Les visites a la península del laics requereixen un permís especial.
| Nom | Fundació | Imatge |
|---|---|---|
| Monestir de la Gran Laura Μεγίστη Λαύρα, Megísti Lávra |
963 | |
| Monestir de Vatopedi Βατοπέδι, Βατοπαίδι |
||
| Monestir d'Iviron Ιβήρων; ივერთა მონასტერი, iverta monasteri |
||
|
Monestir
d'Hilandar Χιλανδαρίου, Chilandariou; Хиландар |
1198 | |
| Monestir de Dionisiou Διονυσίου |
||
| Monestir de Koutloumousiou Κουτλουμούσι |
||
| Monestir de Pantokratoros Παντοκράτορος |
||
| Monestir de Xiropotamou Ξηροποτάμου |
||
| Monestir de Zografou Ζωγράφου; Зограф |
||
| Monestir de Dochiariou Δοχειαρίου |
||
| Monestir de Karakalou Καρακάλλου |
||
| Monestir de Filotheou Φιλοθέου |
||
| Monestir de Simonos Petra Σίμωνος Πέτρα, Σιμωνόπετρα |
||
| Monestir de Sant Pau Αγίου Παύλου, Agiou Pavlou |
Segle X | |
| Monestir de Stavronikita Σταυρονικήτα |
1536 | |
| Monestir de Xenophontos Ξενοφώντος |
||
| Monestir d'Osiou Grigoriou Οσίου Γρηγορίου |
||
| Monestir d'Esfigmenou Εσφιγμένου |
||
| Monestir de Sant Panteleimon Αγίου Παντελεήμονος, Agiou Panteleimonos; Пантелеймонов; Ρωσικό, Rossikon |
||
| Monestir de Konstamonitou Κωνσταμονίτου |
