Cartago (en àrab قرطاج (Qartāj), (en francès Carthage) és una ciutat de Tunísia, dins la governació de Tunis, a uns 10 km al nord-est de Tunis. Té 20.715 habitants i és capçalera d'una delegació amb 22.590 habitants segons el cens del 2004. La nova ciutat va ser fundada sobre les ruïnes de l'antiga ciutat de Cartago, capital fenícia fins a l'any 146 aC, i després ciutat romana important.
La ciutat va rebre el nom dels colons fenicis, que li van dir Kart-Hadasht o Qrthdst, que vol dir 'Ciutat Nova'. El municipi actual fou creat per decret el 15 de juny de 1919, i el 25 d'octubre de 1983 se'n va separar el municipi de Cartago – Mohamed Ali.
Els edificis principals de la moderna Cartago són el Palau Presidencial (que no es pot fotografiar legalment), la moderna mesquita El Abidine (2003), la catedral de Sant Lluís de Cartago (1884/1890) al turó de Byrsa, diverses ambaixades i el Museu Nacional. Hi ha en construcció un parc arqueològic i una gran mesquita. Les mesquites existents són la de Byrsa, la d'Anníbal, la de Mohamed Ali i la de Yasmina. El cementiri principal és el de Sidi Taïta i n'hi ha un altre al barri de Mohamed Ali; hi ha també dos cementiris cristians i un cementiri militar americà. L'aeroport Internacional de Tunis, que rep el nom d'Aeroport Internacional de Tunis-Cartago, no es troba pas dins la ciutat ni a la delegació, sinó que és a uns 6 km a l'oest.
Les ruïnes de Cartago foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.
Originàriament Cartago va ser una colònia fenícia, fundada, segons la tradició, l'any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir. La ciutat es va establir mitjançant la compra de territoris als nadius, pels quals es va pagar un tribut durant segles. Va col·laborar estretament amb la colònia fenícia d'Útica, fundada 287 anys abans. Segons la llegenda, la seva creixent prosperitat va provocar l'atac d'Hiarbes, rei dels númides, que va oferir a Dido, la fundadora i germana del rei Pigmalió de Tir, o bé casar-se amb ell, o la guerra, i ella, fidel al seu espòs, es va suïcidar.
N'ha estat discutida recentment la data de fundació, ja que les troballes arqueològiques més antigues són, com a màxim, del segle VIII aC. De l'època cartaginesa no es coneixen vestigis de la ciutat, arrasada pels romans el 146 aC, a la fi de la tercera guerra púnica, després d'un setge desesperat i famós. En resten, però, l'estructura del port, un santuari anomenat arbitràriament de Salambó, dedicat a Tanit i a Baal-Hammon, i un gran conjunt de necròpolis.
Aquest cementiri, malgrat que forma una gran unitat, és citat a la bibliografia amb diversos noms, segons els sectors. La part més antiga, dels segles VII-VI aC, correspon a les zones anomenades de Dermech i Douimes. Segueixen Ancona, del segle V aC, Ard el Kheraib i Dar el Morali, del segle IV aC, mentre que l'època final es troba representada sobretot a les zones de Santa Mònica i l'Odèon.
Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l'època púnica i actualment es conserven sobretot al Museu del Bardo, a la ciutat de Tunis.
A causa de les seves bones condicions naturals, els romans, després d'haver-la arrasada i quan ja no hi havia perill de rivalitat, la van restablir com a ciutat marítima. El primer intent de Gai Semproni Grac, l'any 126 aC, va ser efímer, però Juli Cèsar la va reedificar com a colònia romana l'any 46 aC amb el nom de Colonia Iulia Concordia Carthago. La nova ciutat romana va créixer ràpidament, amb aportacions humanes de romans, itàlics, indígenes nord-africans i elements de diversos punts de la Mediterrània, sobretot l'oriental. Va esdevenir la ciutat més important del món romà després de Roma i Alexandria, i el primer port de les províncies africanes occidentals, per on eren exportats els productes agrícoles locals, sobretot blat i oli.
També va ser un centre intel·lectual destacat. L'extensió de la ciutat de l'època imperial a partir d'August ha pogut ser calculada en 262 hectàrees. En resten monuments importants: les termes, el teatre, un gran aqüeducte i vil·les, algunes de les quals decorades amb mosaics notables.
A partir del segle II va tenir un nucli cristià nombrós i important, amb seu episcopal, i es va convertir en un gran centre de difusió del cristianisme. La comunitat va tenir màrtirs famosos, com Felicitat i Perpètua, i es va destacar per la vitalitat intel·lectual dins el moviment patrístic.
Hi van viure Tertul·lià, que n'era originari, i Agustí d'Hipona, entre d'altres. Hi van tenir lloc diversos concilis i sínodes, entre els quals van destacar els presidits pel bisbe Cebrià (248-58), sobre els apòstates, i pel bisbe Aureli (393-430), sobre les heretgies donatista i pelagiana.
El 439 Cartago va caure en mans dels vàndals i va ser la capital de la monarquia vàndala nord-africana, fins que els bizantins la van conquerir en temps de Justinià I, el 533, en la contraofensiva dirigida per Belisari.
Els invasors àrabs van prendre la ciutat el 696 i, després d'una efímera reconquesta, el 698 definitivament.
Aviat es va iniciar la decadència i va ser abandonada: Tunis la va substituir com a nucli urbà.
La ciutat estava dotada d'unes muralles de les quals és difícil reconstruir el traçat. Després de la destrucció de la ciutat el 146 aC, quan fou reconstruïda no va tenir muralles, i va romandre així fins al 424 dC, en què es va decidir de fortificar-la davant l'increment dels atacs berbers i el perill dels bàrbars. Aquesta muralla encara es conserva en part.
Cartago tenia un doble port a la península mateix, protegit per una illa anomenada Cothon que va donar nom al port. Una part del port fou utilitzada després per la colònia romana i va portar el nom de Mandracion o Portus Mandracius. La ciutadella o Byrsa no era gaire lluny, i seguia el fòrum i els carrers ascendents (sota domini romà, el principal era la Via Salutaris), que es dirigien cap allò que sota domini francès fou el turó de Sant Lluís, al cim del qual hi ha una capella dedicada al rei Lluís IX de França. Antigament dalt del turó hi havia el temple d'Esmun o d'Esculapi, on de vegades es reunia el senat. A la ciutat hi havia diversos temples dedicats als déus púnics i, més tard, romans. A l'oest hi havia uns banys (les Thermae Gargilianae; les principals, les d'Antoní, eren situades prop del mar), un circ i un amfiteatre. L'aqüeducte venia des del Jabal Zaghwan i no se sap si fou inicialment púnic o bé no es va construir fins al període romà. També tenia un teatre. Les restes d'un majestuós edifici (el més gran de la ciutat) que no s'ha pogut identificar podrien ser un temple dedicat a Celestis. No gaire lluny de la ciutat, al nord-oest, es va fundar un establiment que es va dir Neàpolis i que va esdevenir el suburbi de Megara, Magar o Magàlia, que podria ser l'actual al-Mersa.
El recinte arqueològic de Cartago amb les restes que queden actualment, totes del període romà, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979. El formen els següents elements principals:
