Es coneix com el Castell de Sant Jordi (Castelo de São Jorge en portuguès) a les ruïnes d'un castell en el pujol de Sant Jordi en Lisboa. Primitivament conegut simplement com Castelo dos Mouros, s'alça en posició dominant sobre la més alt pujol del centre històric, proporcionant als visitants una de les més belles vistes sobre la ciutat i sobre l'estuari del riu Tajo, pel que el govern portuguès fa grans esforços en conservar-lo.
El recinte del castell conta amb aproximadament 6000 m². L'edificació consta de diverses torres i garites, una fossa i dos patis grans.
Les investigacions arqueològiques has tret a la llum evidències de primitiva ocupació humana en la localització de Lisboa des de, almenys, el segle VI a. C., successivament per fenicis, grecs i cartaginesos. Les informacions històriques, mentre, s'inicien en el context de la conquesta d'Hispània per les legions romanes, quan era denominada Olissipo. Serveix, a partir de 139 a. C. com base d'operacions del Cònsol Decius Junius Brutus, contra els nuclis de Lusitans dispersos després de l'assassinat del seu líder, Viriat, quan s'admet que ací hauria, per aqueix motiu, existit algun tipus d'estructura defensiva.
Posteriorment, en el 60 a C, sent Propretor Gai Juli Cèsar, conclou la conquesta definitiva de Lusitània, i concedeix a la població el nom de Felicitas Júlia, i als seus habitants els privilegis de la ciutadania romana.
Durant les invasions de l'Imperi romà pels bàrbars, de les quals la península no va ser immune, la ciutat va ser conquistada pels sueus sota el comandament de Maldras a mitjans del segle V, i pocs anys més tarda pels visigots sota el comandament d'Euric, tornant-se definitivament visigoda sota el regnat de Leovigild. Segles més tard, en el segle VIII, la ciutat cau sota domini musulmà, passant a anomenar-se Al-Ushbuna.
En el context de la Reconquesta cristiana de la península, la seua possessió oscil·la a l'aire de les envestides cristianes, que la consideren com una mica al marge del riu Tajo. D'eixa forma, va ser conquistada inicialment per Alfons II d'Astúries, en la contraofensiva de 796. En eixa ocasió la ciutat va ser saquejada i les forces cristianes, massa distants de la seua base en la regió de Entre-Duero-i-Miño, es van retirar de seguida. Idèntic procés es va repetir en el regnat d'Ordoni III de Lleó, quan sota el comandament d'aquest sobirà la ciutat va patir severs danys.
Integrant dels dominis de la taifa de Badajoz, en l'alba del segle XII, davant l'amenaça representada per les forces de Yusuf ibn Tashfin, que oriündes del Nord de Àfrica, havien passat a la península amb l'objectiu de la conquesta i reunificació dels dominis Almoràvit, el governant de Badajoz, Mutawaquil, ho va lliurar, juntament amb el Castell de Santarém i el Castell de Sintra, en la Primavera de 1093, al rei Alfons VI de Lleó, tenint com objectiu una aliança defensiva, que no es va sustentar. Implicat en la defensa dels seus propis territoris, el sobirà cristià no va ser capaç d'assistir al governant moro, els territoris del qual van tornar a caure, a l'any següent, davant els invasors. D'aquesta manera, Lisboa, Santarém i Sintra van tornar al domini musulmà, ara sota els Almoràvits. Lisboa tornaria a ser reconquistada per les forces d'Alfons VI, per a tornar al domini musulmà en 1095.
La fortificació, en aquest període, estava constituïda per l'Alcassaba de planta aproximadament quadrangular amb prop de 60 metres de costat, en posició dominant a la part alta del pujol, defensada per muralles amb aproximadament 200 metres d'amplària. Aquest nucli, el perímetre del qual correspon sensiblement, als límits actuals del Castell, a l'est i a l'oest els murs descendeixen fins al riu embolicant a la població, reforçats per torres on s'obrien les portes.
El context de la Reconquesta cristiana de la península Ibèrica, després de la conquesta de Santarém, les forces d'Alfons I de Portugal (1112-1185), amb l'auxili dels creuats normands, flamencs, alemanys i anglesos que es dirigirien a Terra Santa, van atacar contra aquesta fortificació musulmana, que va capitular després d'un dur cèrcol de tres mesos (1147). Resen les tradicions que el cavaller Martim Moniz, que es va destacar durant el cèrcol, al veure una de les portes del castell entreoberta, va sacrificar el seu pròpia vida a l'interposar el seu propi cos en el gual, impedint el seu tancament pels moros i permetent l'accés i la victòria dels seus companys.
Com mostra de gratitud, el castell, ara cristià, va ser col·locat sota la invocació del màrtir Sant Jordi, a qui molts croats professaven devoció. Poques dècades més tard, entre 1179 i 1183, resisteix amb èxit a les forces musulmanes que van assolar la regió entre Lisboa i Santarém.
A partir del segle XIII, al convertir-se Lisboa en Capital del regne (1255), el castell alberga el Palau Real. Els terratrèmols que van afectar a la ciutat en 1290, 1344 i 1356, li van causar danys. En el plànol militar, es va utilitzar durant el cèrcol castellà de febrer i març de 1373, quan els ravals de la Capital van arribar a ser saquejats i incendiats. En eixe any es va iniciar la muralla de Ferran I de Portugal (1367-83), conclosa dos anys més tard. Durant la crisi de 1383-1385, els ravals de la ciutat van ser novament objecte de les envestides castellanes al març de 1383, que va anar durament assetjada per les forces de Joan I de Castella en 1384.
En les seues funcions de Palau Reial, va ser palau de la recepció de Vasco da Gama, després de descobrir el camí marítim a l'Índia al final del segle XV, i d'estrena, en el segle XVI, del Monòleg do Vaqueiro, de Gil Vicente, primera obra de teatre portuguès, commemorativa del naixement de Joan III de Portugal (1521-57).
Juntament amb la ciutat el castell va tornar a patir amb els terratrèmols de 1531, 1551, 1597 i 1699. En eixe interí, va tornar a les pàgines de la història militar portuguesa en el context de la Restauració portuguesa. La seua Alcaid, Martim Afonso Valente, honrant el jurament de fidelitat que havia prestat, només va lliurar la plaça als Restauradors després de rebre instruccions de Margarita de Saboya, Duquessa de Màntua, en aquell temps Virreina de Portugal, que li va ordenar la rendició en (1640).
La mudança de la residència real a la zona riberenya, la instal·lació de casernes i el terratrèmol de 1755, contribueixen a la degradació del monument. Descaracteritzada i, en part, prohibit als lisboetes, arriba al segle XX.
Classificat com Monument Nacional per Decret de 16 de juny de 1910, pateix importants obres de restauració en la dècada de 1940 i al final de la dècada de 1990, que van tenir el mèrit de rehabilitar el monument, actualment un dels més visitats pel turista en la ciutat de Lisboa.
El monument ofereix una visita als jardins i miradors, un espectacle multimèdia (Olisipónia), una càmera fosca (Torre de Ulisses), espai d'exposicions, sala de reunions/recepcions (Casa do Governador) i llotja temàtica als seus visitants.
El castell defensa l'antiga ciutadella àrab, o alcàsser, obrint-se en els seus murs amb merlets dotze portons, set d'ells pel costat de l'església de Santa Cruz do Castelo. Per l'exterior, un drap de muralla dóna accés a una torre barbacana. Divuit torres de sustentació reforcen els murs. Pel Portal Sul, a través de la Rua de Santa Cruz do Castelo, s'accedeix a la Plaça d'Armes.