La catedral de Saint Giles, o Saint Giles' Cathedral en anglès, és un edifici religiós històric, construït a partir del segle XII, emblemàtic de la ciutat d'Edimburg (Escòcia).
L'edifici és anomenat també High Kirk of Edinburgh (Gran Església d'Edimburg). El seu element més característic és la seva cúpula en forma de corona real. És una de les dues parròquies de la Ciutat vella d'Edimburg i és considerada com l'església mare del presbiterianisme i de l'Església d'Escòcia. No té oficialment el títol de catedral per l'absència d'aquestes a l'Església d'Escòcia, encara que va tenir aquest títol en el passat.
L'església actual data de finals del segle XIV, sent posteriorment restaurada al segle XIX. Té la categoria de edifici protegit de tipus A. La catedral està dedicada a Sant Gil, que és el sant patró d'Edimburg i un sant molt popular a l'Edat Mitjana, patró també dels tolits i leprosos.
La Catedral de Sant Giles fou solament catedral en el seu sentit formal (és a dir, amb un bisbe) durant dos períodes durant el segle XVII (1635-1638 i 1661-1689), quan l'Església episcopal escocesa era recolzada per la Corona d'Escòcia. Durant aquest període va existir un conflicte sobre aquest tema denominat Guerra dels bisbes.
En el període medieval, abans de la Reforma, Edimburg no tenia catedral, doncs el burg real era part de la Diòcesi de St. Andrews, sota el bisbe d'aquesta diòcesi i la seu episcopal era la Catedral de St. Andrews. Durant la major part de la seva història posterior a la Reforma, l'Església d'Escòcia no ha tingut bisbes, diòcesis, ni catedrals. Com a tal, l'ús del terme "catedral" no té actualment un significat pràctic. El títol "High Kirk" (Gran Església) és més antic, sent testificat abans del breu període en el qual l'edifici va ser catedral pròpiament dita, amb un bisbe.
Les parts més antigues de l'edifici són quatre pilars, els que es diu que daten de l'any 1124, encara que hi ha molt poca evidència d'això. L'any 1385 l'edifici va sofrir un incendi i va ser reconstruït en els anys posteriors. A través dels anys s'han afegit moltes capelles, denominades «passadissos», ampliant enormement l'església i deixant-la de plànol bastant irregular. A l'any 1466 St Giles va ser establerta com a col·legiata. En resposta a aquesta elevació d'estatus, es va afegir una torre llanterna al voltant de l'any 1490, i el sostre del presbiteri va ser elevat, abovedat i es va instal·lar un claristori. A mitjan segle XVI, immediatament abans que la Reforma arribés a Escòcia, hi havia al voltant de cinquanta altars laterals a l'església, alguns dels quals van ser pagats per gremis de comerciants de la ciutat i dedicats als seus sants patrons.
Durant la Reforma Escocesa, el seu capdavanter protestant John Knox va ser triat ministre de St. Giles per l'Ajuntament d'Edimburg i declarat com a tal el 7 de juliol de 1559. Un vitrall del segle XIX en el costat sud de l'església el mostra en un sermó fúnebre pel regent James Douglas, IV comte de Morton, l'any 1570. El reformador John Knox va ser enterrat a l'Església de Sant Giles el 24 de novembre de 1572 al costat de la tomba del Regent Morton. Una estàtua de bronze de Knox, esculpida per James Pittendrigh Macgillivray l'any 1904, es troba actualment en el passadís nord del temple.
Durant la Reforma els canelobres de bronze van ser fosos per ser convertits en armes de foc, i el reliquiari que contenia el braç de Sant Giles (la relíquia més venerada de la ciutat) amb un anell de diamants que penjava d'un dels seus dits (adquirit en 1454) i altres tresors van ser venuts a orfebres d'Edimburg. Al voltant de 1580, l'església va ser dividida en sales separades de predicació per adaptar-se a l'estil d'adoració presbiteriana. Els envans es van retirar l'any 1633, quan Sant Giles es va convertir en la catedral de la nova seu d'Edimburg.
El rei Carles I d'Anglaterra i l'arquebisbe William Laud van intentar promoure creences anglicanes a l'Església d'Escòcia, la qual cosa els va portar a la publicació en 1637 del Llibre d'Oració Comuna.
Els disturbis de l'oposició van començar quan el Degà d'Edimburg, John Hannah, va començar a llegir el nou llibre d'oració. Els disturbis van portar al Covenanter i per tant a les Guerres dels bisbes; els primers conflictes de les Guerres dels Tres Regnes, que va incloure la Guerra Civil Anglesa.
Entre els anys 1872 a 1883, Sir William Chambers, Lord Provost d'Edimburg, va planejar i va finançar una important restauració amb l'objectiu convertir-la en un temple nacional: "l'Abadia de Westminster d'Escòcia". L'edifici es va netejar i es van retirar galeries antigues i parets de partició, creant un únic espai interior per primera vegada des de la dècada de 1630.
La Capella Thistle (Capella del Card) és una de les capelles més antigues i és també la capella de la Molt Noble Orde del Card, l'ordre de cavalleria més distingida d'Escòcia. La capella va ser construïda l'any 1911 en l'escaira sud-est de l'església. És petita, però exquisida, amb accessoris tallats i pintats, d'extraordinari detall. Una figura representa a un àngel tocant la gaita. L'Orde, fundada pel rei Jaume II d'Anglaterra l'any 1687, està formada pel monarca i 16 cavallers. Els cavallers són nomenats personalment pel monarca, normalment són escocesos i són persones que han realitzat una contribució significativa a assumptes nacionals o internacionals.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: |
