La Catedral de Conca ocupa una superfície de 10.000 m.2. amb una longitud de 120 m. i 36 m. en la part més alta. Té 37 reixes. Hi ha 20 capelles, 85 obres pictòriques de primera qualitat i 571 obres escultòriques de tallistes excel·lents) La Catedral és l'església en la qual el Bisbe té ubicada la seva Càtedra, signe de la unitat dels creients en la fe al voltant el magisteri i potestat del Pastor Diocesà. Com a centre de la vida litúrgica de cada Església particular, és l'espai on tenen lloc les funcions solemnes, encarregada des de l'Edat Mitjana a un col·legi de clergues que rep el nom de Capítol.
Entorn de la Catedral es formava la població, era el centre de tota la vida religiosa, social, cultural i artística d'un poble, i en la seva construcció tothom hi intervenia; hom posava ales seus braços, els seus carros, els seus bous. La burgesia, el diner. Els nobles els terrenys. Els artistes, el seu enginy. Així s'aixecaren les catedrals, i així sorgí la de Conca sobre l'antiga Mesquita, col·locada immediatament sota l'advocació mariana i consagrada per al culte cristià, potser pel bisbe de Calahorra, Rodrigo de Cascante, en el mateix any 1177. Per butlla de Luci III l'any 1182, es constituí la Diòcesi Conquenca unint els antic bisbats visigòtics de Valeria i Arcavica en la persona de Juan Yañez el seu primer bisbe i al qual se li pot atribuir la paternitat, encara que sia tan sols intencionada, del projecte constructiu que llegaria al seu successor, Sant Julià, encara que seria el tercer dels prelats de Conca, En García, el seu definitiu impulsor.
Les obres bé pogueren començar en l'última dècada del segle XII. Al final del primer quart del següent haurien assolit el tancament del perímetre de la capçalera fins al retrobament amb els extrems del transsepte, almenys en el seu cos inferior. L'epitafi del tercer bisbe, En García, mort el 1227, s'hi troba en el mur perimetral que tanca les naus col·laterals de l'absis esgraonat del cantó sud, proper a la porta que comunica el temple amb el palau episcopal, en la zona de transició entre la fàbrica primitiva i l'obra de la girola.
Des del punt de vista de la història formal i tècnica de l'arquitectura, la Catedral de Conca és un edifici de gran interès. El seu inici coincideix amb el moment en què arriben les primeres novetats tècniques i formals del nou estil gòtic, que ha de lluitar amb la inèrcia d'un romànic tradicional i molt arrelat. És una etapa de dubtes i experimentació.
S'ha d'agrair al mestre que la dissenyà, coneixedor d'obres semblants desenvolupades en el nord de França i a la Borgonya, el seu enginy i valor per a conciliar tradició amb renovació. Va saber modernitzar a el gòtic una antiga tipologia templera, al superposar a una planta romànica una formulació gòtica en la materialització de l'alçat, fent-se ressò dels nous plantejaments espacials, assumits ja en les fàbriques de les grans capitals franceses; i, tot això, abans que el gran canvi es produís en l'arquitectura catedralícia castellana, exemplarment representada per les de Burgos o Toledo, però ja a partir de la tercera dècada del segle XIII.
A planta, la Catedral de Conca presenta dues zones diferenciades, pràcticament de la mateixa longitud, separades per un transsepte de nau única. A occident del transsepte s'hi desenvolupen tres naus. La central, quasi de doble amplada, es compon de quatre trams: els dos més pròxims al creuer són quadrats i es cobreixen amb voltes sexpartides; els dos immediats a la façana són barlongos i coberts amb creueria simple. Les naus laterals consten de sis trams de planta quadrada, delimitats per columnes simples adossades al mur i disposades sobre sòcols poligonals. Separen les tres naus pilars de diferent morfologia.
El transsepte es compon de cinc trams. El central és quadrat i es cobreix amb volta octa partida amb petita claraboia central, que recolza sobre quatre enormes pilars circulars. Sobre aquesta descansa un cimbori o cos torrejat, l'anomenada Torre del Ángel.
Quadrada a l'exterior i en el primer cos interior, que es transforma en octogonal en el segon cos. A cada costat, nord i sud, aquest tram central o creuer està envoltat per dos d'altres allargats i sexpartits en el seu cobriment.
Des d'ací i vers l'est s'hi configuren ja cinc naus: com en el cos de les naus es cobreixen amb voltes quatre-partides, les laterals, i sexpartides la principal. Aquesta és la zona més avantguardista del temple.
La Girola és fruit d'una ampliació portada a terme a partir de l'any 1480, experimentant la catedral una de les seves importants i radicals transformacions: la renovació tardo-gòtica de la seva antiga capçalera. l'absis principal és absorbit per una doble girola i s'eliminen parcialment els absis laterals.
D'aquesta forma s'inaugurava una moda que s'aniria generalitzant després, fins al segle XVIII: dotar de giroles a capçaleres que no les tenien. Avui se sap que a Conca s'ha de relacionar aquesta estructura arquitectònica amb l'arribada des de Segòvia d'un mestre anomenat Cristobal, potser de la família dels Flórez, protagonistes de bona part de l'arquitectura de Conca durant el segle següent.
La façana gòtica, de finals del segle XIII, comparable a la desapareguda Puerta del Perdón de la catedral de Burgos, no es conserva. Arrossegava un original procés de deteriorament que explica les contínues intervencions a que fou sotmesa, sobretot des del segle XVII, fins a assolir l'aparença barroca que oferia abans del catastròfic enfonsament de la Torre de las Campanas o del Giraldo, el dia 13 d'abril de 1902. Excusa que serví a Vicente Lampérez per a proposar i aconseguir la seva demolició, ensems que dissenyava l'actual en estil neogòtic encara inacabada.
La primera capella que es troba en la nau de la dreta és la del Pilar, la més moderna i en la seva decoració Rococó, hi treballà en el segle XVIII Martín de Aldehuela.
Li'n segueix la dels Apòstols, cal fixar-se en la seva volta. En el seu retaule principal hi ha pintures de Martín Gómez i de Pedro i Gonzalo de Castro. La delicada portada, un dels exemplars més valuosos de l'arquitectura plateresca, és obra d'Antonio Florez i Juan de Albiz. Cal admirar el treball de la seva reixa principal i la de la finestra, possiblement d'Esteban Limosín.
Al costat d'aquesta, la capella de Sant Joan (avui de Sant Joan i Sant Antolí o del Baptisme), aixecada en el primer quart del segle XIV. Compta amb pintures de Joan de Joanes del mateix segle i de García Salmerón del segle XVII.
En ultrapassar aquesta capella s'obre el creuer en la seva part sud. Aquí s'obren les cinc naus. El primer que hom es troba és l'altar de Santa Anna. La taula central és dels primers anys del segle XV, d'estil gòtic. El retaule i la pintura de Sant Joan Baptista és barroc, de l'any 1652.
Li segueix la capella del Bisbe, amb portada gòtica de l'últim terç del segle XV amb un Calvari de pedra policromada sobre el timpà. En l'arc conopial, l'escut del seu fundador Jacobo de Véneris. La reixa es pot atribuir a Esteban Limosín. En el seu interior hi ha un retaule de fusta i alabastre policromada de Diego de Villadiego.
En el mur es veuen unes laudes col·locades en algun moment del segle XVI, i potser no gaire allunyades d'on es trobaven les primitives.
Corresponen al primer Bisbe de Conca, En Juan Yáñez, tercer En García, quart En Lope i el vuitè En Pedro Laurencio.
Passada la porta que comunica amb la residència episcopal, es troba la primorosa Capella de Sant Martí, segle XVI. La delicada reixa és d'Hernando de Arenas, i el bell retaule plateresc on hi ha una harmoniosa combinació de fusta policromada, alabastre i pintura, és de Giraldo de Flugo.
Els sepulcres de l'arcosoli que segueixen a la capella, procedeixen de la desapareguda església parroquial de Santa Maria de Gracia, i corresponent a la família dels Montemayor. Són del segle XVI.
En el primer pilar on s'inicia la girola, hi ha el retaule plateresc de Sant Fabià i Sant Sebastià, del segle XVI. El seu autor es Diego de Tiedra. En la part oposada el Rococó, dedicat a Sant Josep.
L'altar i el retaule adossat al mur és el de la Verge de l'Alba, nom que fa referència a la primera missa que, en el seu altar, cada matí es celebrava en la Catedral. La imatge de la Verge és del segle XV; el retaule del XVIII, de Martín de Aldehuela.
Al costat d'aquest altar s'hi troba la Capella de Nostra Senyora del Sagrari. Està presidida per la imatge del mateix nom de finals del segle XII i mutilada en el XVII per a poder-la vestir. Segons la tradició la deixà en la Catedral Alfons VIII. El carmelita fra Alberto de la Madre de Dios dirigí l'obra d'aquesta capella en el segle XVII. Les pintures són d'Andrés de Vargas (Conca, 1610-1674). Per la reixa del capítol portà des de Madridejos a Díaz de los Herreros, pare i fill.
Sortint a la girola, la primera capella de la dreta és la de Santa Helena. La portada és del més bell plateresc espanyol; el retaule està tallat en noguera i en el seu color. L'autor de la portada i retaule fou Esteban Jamete, la reixa és d'Hernando de Arenas. Baixa uns quants graons i resta en l'anomenada Capilla Honda (Capella Fonda). És d'admirar el seu enteixinat renaixentista del temps del bisbe Diego Ramírez de Villaescusa (1459-1537). Segons la tradició, en aquest lloc s'aixecava una mesquita, i fou capella exempta fins a la construcció de la girola.
S'hi hom vol veure la Sagristia Major, el seu accés el té en la primera porta que segueix a la capella del Sagrari. La portada de la sagristia és de transició del gòtic al plateresc. En el seu interior es pot admirar escultures de Pedro de Mena, pintures, retaules, safates i evangeliaris. També s'ha d'admirar el treball en fusta de la seva caixonera i armaris, obra del segle XVIII.
En sortir es troba una porta a la dreta que condueix a la Sala Capitular, les quals portes tallades en noguera s'atribueixen a l'escola de Berruguete. El seu sostre és de cassetons renaixentistes del segle XVI pintats en segles posteriors. L'apostolat dels seus murs els pintà García Salmerón en el segle XVII, pel fons es baixa a una petita estança on s'hi troben peces d'orfebreria.
Tornant a pujar els graons i a la dreta s'hi troba la capella del Socorro, fundada en el segle XV. Obra molt notable és el retaule lateral de Santa Maria i Tots els Sants d'estil gòtic hispà-flamenc del segle XV. Li segueix l'altar de la Quinta Angustia (Cinquena Angoixa) amb imatge del segle XV i retaule del XVI. La capella següent és la de l'Assumpció o del Dean Barreda, amb volta de tercelets i retaule plateresc amb pintures atribuïdes a Martín Gómez el Vell. La reixa és d'Hernando de Arenas. Les escultures en marbre de la Fe i l'Eternitat són de Mariano Benlliure, de principis del segle XX. Hom es troba després amb la capella de Santiago. Fou fundada a principi del segle XIV pel bisbe Álvaro Martínez com a panteó funerari familiar, encara que en un altre emplaçament, ja que encara no estava construïda la Girola. A mitjan del segle XVI Martín Gómez el Vell pintà el retaule. Tornant enrere es pot contemplar les capelles absidals (en la part sud). La primera que es troba és la vella capella de Sant Julià o de la Reliquia. Aquí i restà el cos del Sant Bisbe en la seva segona ubicació durant 242 any. El retaule barroc és de la segona meitat del segle XVII. La reixa es pot atribuir a Esteban Limosín. Junt amb aquesta s'hi troba la capella de l'arxipreste Barba del segle XVI i tancada per una reixa feina de d'Hernando de Arenas. La pintura central s'atribueix a Andrés de Vargas. Li segueix la capella de Sant Roc o de los Pozo, fundada el 1503. En el seu interior es pot admirar un preciós retaule plateresc amb escenes de la vida de la Verge. L'autor de la reixa, netament gòtica, va poder ser Juan Francés.
Hom es troba ara davant del Transparente o capella del sepulcre de Sant Julià. Ventura Rodríguez, en el segle XVIII fou l'autor de la traça. Les escultures són de Francesc Vergara i els marbres de les pedreres de Conca i italianes de Carrara. A l'urna de plata s'hi troben restes del cos del segon bisbe de Conca, Sant Julià, patró de la Diòcesi.
La primera capella és la dels Peso. les pintures són de Fernando Yañez de l'Almedina i la reixa d'Esteban Limosín. Li'n segueix la capella de Sebastián de Covarrubias, del segle XVII. Luis de Morales, el Diví, se li atribueix la pintura. Seguidament es troba la capella de Santa Bàrbara, del segle XVIII amb retaule barroc.
S'hi troba una bella reixa d'Esteban Limosín que tanca la part sud de la capella de los Caballeros, panteó dels Carrillo d'Albornoz. Cal veure el medalló de l'Anunciació. La portada plateresca la treballà Antonio Florez. Les pintures de l'interior són de Yáñez de l'Almedina.
Al costat d'aquesta bella capella s'hi troba la no menys bella del Muñoz. Diego de Trieda, és l'artífex que va saber blasmar el seu art en aquesta esplendorosa obra combinant la pedra negra amb a blanca. En el seu interior hi ha un fi retaule plateresc. La reixa és atribuïda a Esteban Limosín.
S'arriba a una de les obres més interessants de la Catedral i del plateresc hispà, l'anomenat Arco de Jamete en honor del seu autor, Esteban Jamete. Tanca per la seva part nord el creuer i és la porta a l'harmoniós claustre, la traça del qual es deu a Juan de Herrera el qual sabé interpretar a la perfecció l'italià Giovanni Andrea Rodi.
En aquesta nau també s'hi troba la capella de Santa Catalina, l'existència de la qual està documentada des de principis del segle XIV, el retaule del seu interior és renaixentista. En la nau, el retaule barroc adossat al mur nord és de la Verge de les Neus. Al costat d'aquest retaule s'accedeix a la capella de Sant Bartomeu, o dels Anaya, fundada en la primera meitat del segle XV. En el seu interior hi ha un retaule plateresc dedicat al seu titular. La reixa és d'Hernando d'Arenas.
Prèviament restaurat, fa pocs anys, es troba el que fou el seu primer lloc, en el mur dret de la capella, un bell i petit retaule d'alabastre, gòtic, de finals del segle XV. En la següent capella, recentment restaurada (2014) cal admirar el retaule de Sant Mateu i Sant Llorenç, de Martín Gómez.
Per últim, el sepulcre en alabastre de Gómez Ballo, ardiaca de Conca, ubicat en el lloc on antigament restà la capella de Sant Miquel, desapareguda amb motiu de desmuntar i reconstruir la façana.
En la nau central o del Reis, cal admirar la capella Major amb estàtues en marbre blanc de Pasquale Bocciardo i estucs de Ravaglio i Cremona.
És una onra del segle XVIII, l'autor de la qual fou Ventura Rodríguez. La reixa central és de Juan Francés, del segle XVI, i les laterals de Rafael Amézua fetes a Elorrio (Biscaia) el segle XVIII.
Per la via Sacra es va al Cor. La reixa que el tanca és d'Hernando d'Arenas, del segle XVI. Els autors del cadirat, tallada en noguera en el segle XVIII foren fra Vicente de Sevilla i Manuel Gasó.
Una altra de les obres singulars de la Catedral de Conca, de gran riquesa decorativa i inclusió d'escultura monumental que la fa original en relació amb altres triforis europeus. Dotze àngels que porten instruments litúrgics, envolten la Nau dels Reis custodiant el camí vers l'Altar Major.
Únicament se'n conserven cinc de vidrieres antigues. La de la rosassa que corona l'Arc de Jamete i és obra de Giraldo d'Holanda, en la realització a mitjan del segle XVI. Les altres quatre estan col·locades, a parells, en la capella dels Caballeros i es remunten als últims anys de l'Edat Mitjana, del tipus Suís, en mal estat de conservació. Totes les altres responen a un projecte executat en els primers anys noranta, del segle XX, sobre cartons de Gustavo Torner, Gerardo Rueda, Bonifacio Alfonso i Henri Dechanet.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: |
