El cementiri del Père-Lachaise (en francès cimetière du Père-Lachaise) és el major cementiri de París intra-murs i un dels més cèlebres del món. Situat al 20è districte de la ciutat, hi són enterrades nombroses persones cèlebres.
Un dels set turons de París, anomenat Champ-l'Évêque ja que pertanyia a l'Edat Mitjana al bisbe de París, va prendre al segle XII el nom de Mont-aux-Vignes, pels conreus que s'hi feien aleshores. El 1430, un ric comerciant anomenat Régnault de Wandonne va comprar la finca per fer-hi construir una casa benestant: una follia. És l'origen del nom de l'actual carrer de la Folie-Regnault a l' 11è districte.
Dos segles més tard, els Jesuïtes adquireixen el terreny per fer-ne un lloc de repòs i de convalescència. La casa acull algunes hores el jove rei Lluís XIV que assistia a combats durant la Fronda. Aquest esdeveniment donarà al lloc el nom de Mont-Louis. Però el més il·lustre ocupant fou François d'Aix de La Chaise (1624-1709), anomenat el Père La Chaise, confessor del rei de França Lluís XIV, que va exercir una influència moderadora sobre aquest en la lluita contra el jansenisme. Hi restarà de 1675 fins a la seva mort el 1709.
El comte de La Chaise, germà del pare jesuïta, va oferir nombroses festes a la finca, el que va contribuir a la seva ampliació i el seu embelliment. Però el 1762, la Companyia de Jesús va ser obligada de cedir el terreny en base a un deute. Al cap dels anys, els jardins van ser deixats a l'abandonament i els propietaris es van succeir, per tornar, el 9 Ventós any XI al prefecte del Sena, Nicolas Frochot, per la suma de 180000 francs.
Amb el tancament l'1 de desembre de 1780 del cementiri dels Innocents, en aplicació tardana de la llei de 1765 prohibint els cementiris a ciutat, a París li començaven a mancar llocs de sepultures. Napoleó Bonaparte, aleshores cònsol, va decretar que «cada ciutadà té el dret de ser enterrat sigui quina sigui la seva raça o la seva religió», arreglant el cas dels infidels, dels excomunicats, dels comediants i dels pobres. Al començament del segle XIX van ser creats diversos nous cementiris fora dels límits de la capital: el cementiri de Montmartre al nord, el cementiri de l'Est, el cementiri de Montparnasse al sud i, a l'oest de la ciutat, el cementiri de Passy.
El prefecte de París va decretar la transformació de les 17 hectàrees de Mont-Louis en el cementiri de l'Est. La concepció del cementiri va ser confiada a l'arquitecte neoclàssic Alexandre Théodore Brongniart el 1803. En tant que inspector general en cap de la segona secció dels treballs públics del departament del Sena i de la ciutat de París, Brongniart dissenyarà els grans eixos sota la forma, per primera vegada, d'un immens jardí a l'anglesa, de passeigs accidentats, amb arbres i plantes d'espècies diverses i vorejades de sepultures esculpides. Projectarà monuments funeraris que finalment no en serà realitzat cap, a excepció de la sepultura de la família Greffuhle, a l'estil neogòtic depurat.
El 21 de maig de 1804 (1r Pradial any XII), el cementiri va ser oficialment obert per a una primera inhumació: la d'una nena de cinc anys, Adélaïde Paillard de Villeneuve. Era en principi destinat als Parisencs d'un dels quatre districtes de la riba dreta (els 5è, 6è, 7è i 8è de l'època), en fossa comuna o en concessió perpètua. Però el cementiri no va tindre el favor dels Parisencs, que menyspreaven que se'ls fes enterrar sobre alçades, a més fora de París, i en un barri considerat popular i pobre.
El 1804, el Père-Lachaise no comptava més que 13 tombes. L'any següent, no n'hi havia més que 44, després 49 el 1806, 62 el 1807 i 833 el 1812. El 1817, per millorar la imatge del cementiri l'ajuntament de París organitza la transferència de les despulles d'Eloïsa i Abelard, així com de Molière i La Fontaine. No calia més: el 1830, s'hi comptaven 33000 tombes. El Père-Lachaise va conèixer en aquesta època cinc ampliacions: el 1824, 1829, 1832, 1842 i 1850. Aquestes li han permès passar de 17 hectàrees i 58 àrees (175800m²) a 43 hectàrees i 93 àrees (439300m²) per a 70000 tombes, 5300 arbres, un centenar de gats, un gabial d'ocells i dos milions de visites.
Il·lustres escultors i arquitectes faran d'aquest lloc un veritable museu d'ençà el segle XIX: entre ells, Guimard, Garnier, Visconti o Paillard. La capella així com la portada principal d'aleshores (boulevard de Ménilmontant) van ser concebuts per l'arquitecte neoclàssic Étienne-Hippolyte Godde entre 1823 i 1825. David d'Angers va crear la majoria dels monuments del «Quartier des Maréchaux d'Empire». És només al final del segle, el 1894, que van començar els treballs del columbari i del crematori, en un estil neobizantí adaptat per Jean Camille Formigé.
Durant la Comuna de París, el maig de 1871, el Père-Lachaise va ser l'escenari d'una veritable guerra civil, degut a la seva localització estratègica sobre el turó. Els Federats van instal·lar llur artilleria al bell mig del cementiri, però van ser ràpidament envoltats pels Versaillais de Thiers d'un costat i els alemanys de l'altre. Els 147 supervivents van ser afusellats el 28 de maig de 1871 davant el mur que va prendre aleshores el nom de mur dels Federats, al sud del cementiri.
El 1895 el Monument als morts d'Albert Bartholomé comprat per la Ciutat de París al saló del Petit-Champ-de-Mars el 1895 és instal·lat al Cementiri del Père-Lachaise.
A més a més de les tombes, el cementiri conté monuments dedicats a una personalitat o a un grup de persones.
A conseqüència de les nombroses personalitats que hi ha enterrades i de la càrrega simbòlica del lloc, el cementiri del Père-Lachaise ha estat i és encara el lloc de manifestacions i de commemoracions. Aquestes commemoracions són principalment dels partits socialistes i comunistes i dels francmaçons del Grand Orient de France.
Després de la Segona Guerra Mundial, s'hi afegeixen les commemoracions de les víctimes del nazisme, els monuments als morts dels camps de concentració i d'extermini trobant-se a prop del mur dels federats.
