Chichén Itzá (grafia espanyola del maia Chich'en Itza, literalment «vora el pou dels itzàs») és una zona arqueològica de Mèxic a l'estat de Yucatán, entre les ciutats de Valladolid i Mérida. Una de les ciutats més importants de la civilització maia, Chichén Itzá és molt visitada pels seus excepcionals exemples arquitectònics i ha estat considerada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Des del 2007, és considerada una de les noves set meravelles del món.
La presència d'una ciutat maia en aquest indret és deguda a l'existència de dos pous naturals (cenotes) que constituïen un tresor inestimable en aquesta regió desproveïda d'aigua. Chichén Itzá deu el seu nom a aquests dipòsits d'aigües subterrànies: en maia chi significa «boca» i ch'en «pou». Itzà (Itza) és el nom del poble que va fundar la ciutat entre els anys 435 i 455 i que l'abandonà un segle més tard per raons encara desconegudes. A partir del segle X, Chichén Itzá va esdevenir el centre religiós de les civilitzacions maia i tolteca i probablement era un lloc d'iniciació per als sacerdots que des d'allà eren enviats a la resta de la península de Yucatán.
L'elit governant de Chichén Itzá era formada per guerrers, sacerdots i comerciants. Van introduir el culte al déu Kukulkan («la serp emplomallada»), l'equivalent al Quetzalcóatl de l'altiplà mexicà. Van aixecar construccions amb talussos i murs verticals i representacions del déu ocell-serp. El militarisme va ser el fonament indubtable d'aquesta cultura, cosa que s'evidencia en el monument anomenat la Plataforma de les Calaveres, on s'exhibien, clavats en estaques, els cranis de centenars d'enemics.
La ciutat, que al principi era tan sols un petit poblat de barraques de fusta i palla, va prosperar amb els anys i els seus habitants van començar a erigir edificacions monumentals prop del cenote anomenat Xtoloc. Pel que sembla, va créixer de manera dispersa en els primers temps, per a posteriorment ser dissenyada curosament deixant grans espais entre els temples. Les distàncies entre els edificis es cobrien d'àmplies calçades o vies principals, elevades sobre el terra, anomenades sacbeob (en singular sacbe, «camí blanc» en maia). El temple dels Guerrers, l'Observatori (el Caracol), el Cenote Sagrat dedicat al deu Chaac, el temple de Las Monjas o el Joc de Pilota són tan sols una part de la grandesa d'aquesta civilització, antiga metròpoli dels maies.
Els monumentals edificis de la Gran Esplanada de Chichén Itzá estan presidits per la Piràmide de Kukulkan, també anomenada el Castillo, un dels edificis més alts i notables de l'arquitectura maia. És una piràmide de quatre costats que culmina en un temple rectangular. S'assenta sobre una plataforma rectangular de 55,5 metres d'amplada i té una altura de 24 metres. Cada costat de la piràmide té una gran escalinata que porta al temple superior. Balustrades de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l'escalinata nord s'assenten dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. La piràmide és objecte d'un curiós fenomen que té lloc al capvespre dels dies 21 de març i 22 de setembre, els equinoccis de primavera i de tardor respectivament: és l'anomenat descens de Kukulkan, una projecció solar de forma serpentina que s'observa a l'escala nord, consistent en set triangles de llum, invertits, com a resultat de l'ombra que projecten les nou plataformes d'aquest edifici, en pondre's el sol.
L'any 1900, el cònsol nord-americà al Yucatán Edward H. Thompson va adquirir l'hacienda on s'aixecava Chichén Itzá per 75 dòlars un cop identificada la zona arqueològica, hi va dur a terme alguns estudis i al mateix temps va saquejar una gran quantitat d'objectes en el decurs de les seves exploracions, incloent-ne d'or i de jade, alguns dels quals posteriorment van ser lliurats al govern mexicà. Els espanyols Francisco de Montejo i Diego de Landa foren els primers europeus que a mitjan segle XVI van visitar la zona i van adonar-se de l'existència de la ciutat.