Dara o Daras fou una fortalesa bizantina situada al sud-est d'Amida, a la riba del riu Bouron, afluent del Khabur, de situació exacta desconeguda.
El 263 fou cedida a Pèrsia per Roma i era una vila petita. Segons Procopi de Cesarea vers el 506 fou fortificada per ordre el emperador Anastasi I que la va convertir en ciutat i se li va donar el nom de Anastasiòpolis que no va arrelar; l'objectiu era establir una ciutat de frontera per vigilar als perses. El 527 Justinià I va ordenar completar les fortificacions el que, juntament amb altres causes, va portar a enfrontaments amb Pèrsia. El general Belisari va atacar Pèrsia des la seva base a Dara, però fou derrotat i els perses es van presentar amb un exercit davant Dara el 529. Fou atacada pels perses i va resistir diversos atacs gràcies a les muralles i a les reserves de subministraments, i també a que estava defensada per soldats veterans. Una font assegurava el subministrament d'aigua i no podia ser tallat per l'enemic. Procopi esmenta diversos combats lliurats a les rodalies de Dara. Aquesta combats son conegut com la batalla de Dara, que es va lliurar el 530 i en què finalment Belisari va obtenir la victòria.
El 540 i 544 Dara va patir els atacs perses però foren rebutjats. la campanya militar del general bizantí Marcià contra Khusraw que es va fer el vuitè any de Justí II (565-578) es a dir el 573, va tenir com a conseqüència final la conquesta de Daras pels perses el 574 i els perses van entrar mes profundament a territori bizantí. Després de la caiguda de la ciutat, Marcià va caure en desgracia i a la mort de Khusraw (579) es va acordar una treva amb els perses. Teòfanes diu que el general que va ocupar la ciutat fou Hosmuzd, que després fou el rei Hormuzd IV, successor de Khusraw, i el que va signar la treva amb Bizanci.
L'emperador Maurici va derrotar els perses a Dara el 586 i la va reconquerir, però els perses la van recuperar el 604 i la van destruir. Fou reconstruïda pels bizantins el 628 i poc després ocupada pels àrabs (639); els bizantins no hi van tornar fins el 942 en què fou saquejada, i altre cop ho fou el 958, però sense poder recuperar-la.