Gòrdion (del grec Gordion, també coneguda com Gordió o Gòrdium, en turc Gordiyon) era la capital de l'antic regne de Frígia. Correspon a l'actual jaciment de Yassihüyük, a la província turca d 'Ankara, a uns 96 km al sud-oest de la ciutat d'Ankara i al districte de Polatli. El nucli de Gòrdion, composat per la ciutadella, la ciutat baixa i una fortalesa (Küçük Hüyük), se situava a la riba oriental del riu Sangarios (en grec Σαγγάριος, actual Sakarya), que discorre des d'Anatòlia central fins el mar Negre, encara que posteriorment van sorgir extensos suburbis a l'altra riba. El nom de l'emplaçament es relaciona amb Gordias, un dels primers reis de Frígia.
Els nivells més antics daten del Bronze mitjà (c. 1500 aC). Entre els segles XII i X aC els frigis, provinents de Tràcia, es van establir a l'Anatòlia central, encara que no hi ha evidències d'un regne de Frígia fins al segle VIII aC. Gòrdion va assolir l'esplendor sota el rei Mides II (segles VIII-VII aC), el qual es creu que va refundar la ciutat. Cap al final del seu regnat, Frígia va patir invasions dels pobles cimmeris, els quals devien ser els responsables de la destrucció de Gòrdion. Els lidis van expulsar els cimmeris i van conquerir Frígia cap al 620 aC.
Als voltants de Gòrdion s'hi van trobar prop de 80 túmuls funeraris construïts pels reis de Frígia. El més gran de tots, conegut originalment com la "tomba de Mides" (encara que actualment es creu que va pertànyer a un rei anterior) té uns 300 m de diàmetre i 47 d'alçada.
Després de la conquesta persa (c. 547 aC), Gòrdion es va convertir en capital de la satrapia de Frígia i seu d'una guarnició militar permanent. La seva importància estratègica es basava en el control de l'encreuament del riu Sangarios. Per Gòrdion hi passava almenys una branca del camí reial persa que unia Sardes amb Susa. El 334 aC va ser conquerida per l'exèrcit d'Alexandre Magne, el qual va protagonitzar el famós episodi del tall del nus gordià. Després de la mort d'Alexandre, Gòrdion va formar part de l'Imperi Selèucida, de Galàcia, del regne de Pèrgam i, finalment, de l'imperi Romà (189 aC). Durant el període romà la ciutat original va ser abandonada, i va sobreviure només l'assentament del costat occidental del Sangarios.
