Masada o Masadà (Μασάδα) fou una fortalesa a Palestina esmentada per Estrabó i Plini el Vell i ben descrita per Flavius Josefus. Era a una roca al mig d'una plana formada per valls per tots els costats. La fortalesa fou primerament establerta pel gran sacerdot Jonatan però qui realment la va fer fou Herodes el gran, que la va construir com a fortalesa per ell mateix en cas de revolta o en cas de ser expulsat per Marc Antoni al que Cleòpatra VII li reclamava Judea. El 40 aC quan fou expulsat cap a Jerusalem per Antígon i els parts, Mariamne, la dona d'Herodes, i altres familiars, van romandre a la fortalesa que fou assetjada pels parts i quan estava ja a punt de rendir-se per manca d'aigua, la pluja va reomplir les cisternes i va poder resistir fins el retorn d'Herodes.
A la revolta jueva fou ocupada per Menahem, fill de Judes el Galileu, un dels caps dels sicarii (sicaris) que se'n va apoderar a traïció i va matar a la guarnició romana; després va passar a la facció extremista rival dirigida per Eleazar; després de la caiguda de Jerusalem els zelotes mes fanàtics es van refugiar allí i era l'única que resistia quan Flavius Silva va substituir a Bassus com a prefecte de Judea (73). Silva va fer rodejar la fortalesa per un mur i va construir una torre d'assalt enfront a una torre que guardava l'accés a la fortalesa. Finalment la fortalesa fou assaltada i ocupada però els defensors s'havien suïcidat tots (total 960 persones). Es van salvar una dona vella, i una dona parenta d'Eleazar, i cinc nens que van explicar els romans el que havia passat.
Les ruïnes de Masada van ser declarades l'any 2001 patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.