El monestir d'Arkadi (en grec: Μονή Αρκαδίουm, Arkadhíou Moni) és un monestir ortodox, situat en una plana 23 km al sud-est de Réthimno, a l'illa de Creta (Grècia). L'església data del segle XVI i està marcada per la influència del Renaixement, ja que l'illa era aleshores veneciana. Aquesta influència és visible en l'arquitectura que barreja elements romànics i barrocs. Aquesta església a dos naus va ser destruïda pels turcs el 1866, i reconstruïda posteriorment. Des del segle XVI, el monestir fou un centre de ciència i d'art, amb una escola i una biblioteca amb molts llibres antics. Envoltat de muralles altes i gruixudes, situat en un altiplà inaccessible, el monestir era una veritable fortalesa.
Façana del Monestir d'Arcadi El monestir d'Arkadi (en grec: Μονή Αρκαδίουm, Arkadhíou Moni) és un monestir ortodox, situat en una plana 23 km al sud-est de Réthimno, a l'illa de Creta (Grècia). L'església data del segle XVI i està marcada per la influència del Renaixement, ja que l'illa era aleshores veneciana. Aquesta influència és visible en l'arquitectura que barreja elements romànics i barrocs. Aquesta església a dos naus va ser destruïda pels turcs el 1866, i reconstruïda posteriorment. Des del segle XVI, el monestir fou un centre de ciència i d'art, amb una escola i una biblioteca amb molts llibres antics. Envoltat de muralles altes i gruixudes, situat en un altiplà inaccessible, el monestir era una veritable fortalesa.
Arkadi va ser un centre actiu i un important centre de resistència contra l'ocupació otomana, motiu que el va fer cèlebre. Durant la revolta de Creta del 1866, 943 grecs hi van trobar refugi: alguns resistents, però la majoria dones i nens. Després de tres dies de lluita, i sota les ordres del superior del monestir, l'hegumen Gabriel, els cretencs van fer esclatar els barrils de pólvora, preferint el sacrifici abans que la rendició. Tots, menys un centenar, van morir en l'assalt. Uns 1500 turcs i egipcis van morir també a la batalla.<ref group=N>Entre 1500 i 3000 turcs segons les fonts</ref>
El monestir és avui un santuari nacional en honor a la resistència de Creta, i cada 8 de novembre es commemmora la tragèdia a Arkadi i Réthimno. L'explosió no va posar fi a la insurrecció de Creta, però va atreure l'atenció internacional sobre la seva lluita d'independència.
Gorges d'Arkadi El monestir de Arkadi es troba a la prefectura de Réthimno, a uns 25 quilòmetres al sud-est de Réthimno. El monestir ocupa un altiplà, de forma més aviat rectangular, és d'aproximadament 6,5 quilòmetres de costat, i situat en el flanc nord-oest del mont Ida a una altitud de 500 metres.<ref name="Pococke187">R. Pococke, Voyages en Orient, dans l'Égypte, l'Arabie, la Palestine, la Syrie, la Grèce, p. 187.</ref> La regió d'Arkadi és fèrtil i hi ha moltes vinyes, oliveres i boscos de pi, roure i de xiprer. L'altiplà d'Arkadi està envoltada de turons que el dominen. L'altiplà occidental acaba abruptament donant pas a les gorges. Comencen en un lloc anomenat Tabakaria i acaben a la regió Stavromenos a la costa, a l'est de Réthimno. Les gorges d'Arkadi tenen una rica diversitat de plantes i flors silvestres endèmiques.<ref name="Kalogeraki10">S. Kalogeraki, op. cit., p. 10.</ref>
La plana d'Arkadi La regió on es troba el monestir ha estat habitada des de temps antics. La presència de la muntanya sagrada Psiloritis, triada segons la mitologia per a la criança de Zeus, ha afavorit l'assentament humà. Així, a cinc quilòmetres al nord-est, la ciutat d'Eleutherna va viure el seu apogeu en l'època d'Homer i els períodes clàssic i romà, però la seva influència s'exten a tot el període paleo-cristià i bizantí. El poble més proper del monestir és el Amnatos, a uns tres quilòmetres al nord. Els pobles dels voltants són rics en vestigis bizantins que proven la prosperitat de la regió. Així, el monestir de Moni Arseniou, a pocs quilòmetres al nord d'Arkadi, és també un dels grans monestirs de Creta.
El monestir té la forma d'un paral·lelogram quasi rectangular. El recinte s'assembla a una fortalesa que s'estén a 78,50 metres de llarg al nord, 73,50 metres al sud, 71,80 metres a l'est i 67 metres a l'oest. La superfície total del monestir és de 5200m2.<ref name="Kalogeraki40">S. Kalogeraki, op. cit., p. 40.</ref>
L'emperador Arcadi, que segons la tradició, hauria fundat el monestir. La data exacta de la fundació del monestir no es coneix amb certesa. Segons la tradició, la fundació ha estat atribuïda tant a l'emperador bizantí Heracli com a l'emperador Arcadi al segle V. I d'acord amb aquesta segona versió, el monestir pren el seu nom de l'emperador. La presència a Creta de molts monestirs que s'anomenen amb el nom del monjo que va fundar l'edifici és molt comú.<ref group=N>Entre d'altres, a Creta trobem els monestirs de Vrontisiou, Arsiniou i Aretiou.</ref> Actualment doncs, la hipòtesi que un monjo anomenat Arkadi hauria fundat el monestir és la que preval.
Segons Joseph Pitton de Tournefort, el monestir es va construir en l'emplaçament d'una antiga ciutat, Arcàdia, de la que la llegenda diu que un cop destruïda, totes les fonts i dolls de l'entorn no tornaren a rajar fins la fundació d'una nova ciutat.<ref name="Tournefort19">J. Pitton de Tournefort, Relation d'un voyage au Levant, p. 19.</ref> <ref group=N>Versió évcada igualment per Pococke i Sieber.</ref> No obstant això, el 1837 Robert Pashley posà de manifest la imopssibilitat que el monestir hagués estat construït sobre les ruïnes d'una ciutat<ref name="Pashley231">Pashley, op. cit., p. 231.</ref> Aquesta és la versió que preval avui en dia.
L'evidència més antiga de l'existència del monestir data del segle XIV. El 1951, el professor Kalokyris publicà una inscripció que data del segle XIV que verificava la hipòtesi que existia en aquell moment un monestir dedicat a Sant Constantí. La inscripció diu: "L'església porta el nom d'Arkadi i està dedicada a Sant Constantí".<ref group=N>« ΑΡΚΑΔΙ(ΟΝ) ΚΕΚΛΗΜΑΙ / ΝΑΟΝ ΗΔ ΕΧΩ / ΚΟΝΣΤΑΝΤΙΝΟΥ ΑΝΑΚΤΟΣ / ΙΣΑΠΟΣΤΟΥΛΟΥ »</ref> Aquesta inscripció havia d'estar al frontó d'una església més antiga que la que podem veure avui en dia, o bé sobre l'entrada al monestir.
Cap a finals del segle XVI, un període de creació cultural i artístic a l'illa, el monestir visqué un moment de restauració i transformació. Els propietaris n'eren Klimis i Vissarion Khortatzis, de la família Khortatzis Réthymnon, associada enormement amb el Renaixement cretenc amb, entre d'altres, Iorgos Khortatzis, autor de la tragèdia Erofíli (Ερωφίλη). L'hegumen del monestir era aleshores Klimis Khortatzis, com ho assenyala una inscripció<ref group=N>« ΑΦ ΚΛΜΧΤΖ ΠΖ, », és a dir « 15 Klimis Khortatzis 87 » </ref> de 1587 a la base de la torre. Ell va implantar al monestir una orientació cenobítica 1573. Així, la façana de l'edifici data de 1586.<ref name="Provatakis12">T. Provatakis, op. cit., p. 12.</ref> La construcció d'aquesta església s'allargà vint anys, i podem suposar que la primera pedra va ser col.locada el 1562.<ref name="Kalogeraki17">S. Kalogeraki, op. cit., p. 17.</ref> L'iniciador de l'obra, Klimis Koortatzis, probablement va morir poc després de la seva realització i no consta que fos viu a la inauguració de la nova església. La investigació ha descobert una carta del Patriarca d'Alexandria, Meleci Pigas, en què assignava la cerimònia d'inauguració a l'hegumen successor de Klimis, Mitrofanis Tsyrigos. Si bé aquesta carta no està datada, pot situar-se entre 1590, quan va ser ordenat patriarca Meletios Pigas, i 1596, quan l'hegumen Nicèfor succeí Tsygiros.<ref name="Kalogeraki18">S. Kalogeraki, op. cit., p. 18.</ref> Durant el mandat dels tres primers abats, i fins a principis del segle XVII, el monestir d'Arkadi visqué un gran creixement, tant a nivell cultural com econòmic. Es va convertir en un gran centre de còpia de manuscrits, la majoria dels quals es perderen durant la destrucció de l'edifici pels otomans el 1866, trobant-se la resta en col·leccions a l'estranger. El monestir va créixer amb la construcció dels graners el 1610, i el refectori el 1670.
El 1645, els otomans iniciaren la conquesta de l'illa. A la primavera de 1648, que es van fer amos de la major part de l'illa, amb l'excepció d'Heraklion, Grambusa, Càndia i Spinalonga, que encara romanien sotà domini venecià. Després de la captura de Réthimno, el 1648, els otomans van avançar gradualment cap a l'interior i el saquejaren el monestir. Els monjos i l'hegumen Simeó Halkiopoulos van refugiar-se al monestir de Vrontissi. Se'ls va permetre retornar a Arkadi després de jurar lleialtat a Hussein Pasha. L'acord va incloure el dret del turcs a tocar la campana del monestir, fet que va convertir Arkadi en el Çanli Manastir (monestir on tocar el timbre en turc). Un firman va permetre reconstruïr monestirs destruïts d'acord als seus plans originals, sense addicions o canvis. Arkadi aprofità aquest fet, sembla que excedint el firman i afegint nous edificis. Al llarg del període otomà, el monestir continuà creixent, com ho demostren els escrits de Joseph Pitton de Tournefort. Per a aquest botanista francès, el monestir és el més bell i ric de Creta. Hi compta 100 religiosos al convent, i d'altres 200 que viuen en el seu entorn rural. El territori del monestir s'estén cap al nord des del mar de l'est de Rethymno, fins al cim del mont Ida cap al sud. Aquestes terres permeten que el monestir pugui viure del treball de la terra. Així Tournefort parla de "400 mesures d'oli" que es produeixen cada any, una xifra que podria duplicar-se si el monestir perdés fruits per manca de mà d'obra. Tournefort també detalla l'existència del celler del monestir, amb un mínim 200 bótes, les millors de les quals eres beneïdes per l'hegumen cada any, amb una pregària expressa per a aquesta fi.<ref name="Tournefort20">J. Pitton de Tournefort, op. cit., p. 20.</ref> Sembla que el vi d'Arkadi gaudia de bon prestigi,<ref group=N>Segons Robert Pashley, els cretencs comés bevien vi d'Arkadi en ocasions especicals</ref> i anomenat com a malvasia, era molt conegut pels venecians. Franz Wilhelm Sieber, durant la seva visita al monestir, també es va referir al celler de l'hegumen i elogià l'elaboració dels vins a partir de raïm d'excel·lent rendiment en alçada, dubtant però del cultiu d'altres varietats. Arran d'aquest fet, al monestir s'hi produí blat de moro.<ref name="Sieber">F.X. Sieber, Travels in the island of Crete in the year 1817</ref>
El monestir vist per Robert Pashley Al segle XIX, el monestir entra en certa decadència. Sieber, que s'hi va aturar prop d'un segle després de Tournefort i Pocock, no és tan elogiós en les seves descripcions com els seus predecessors. Per a l'alemany, el monestir no acull més de vuit sacerdots i dotze monjos. Tot i que hi segueix existint un treball agrícola continuat, es faria palès un cert endeutament del monestir, ja que s'esmenten els desplaçaments de l'hegumen a Réthimno per pagar deutes.</br> Sieber descriu la biblioteca, amb més de 1000 volums de textos religiosos, així com de textos de Píndar, Petrarca, Virgili, Dant, Homer, Estrabó, Tucídides i Diodor. Però el viatger insisteix en el lamentable estat d'aquests llibres, dient que "mai havia vist llibres tan malmemos", queixant-se de la impossibilitat de distingir entre les obres d'Aristòfanes i les d'Eurípides.
El 1822 un grup de soldats turcs, liderats per un tal Getimalis, s'apoderaren d'Arkadi i saquejaren el monestir. Els habitants d'Amari van idear i executar un pla per recuperar el monestir, acabant amb la banda de Getimalis. Una altra versió de la història diu que un Antoni Melidonos, un sfakià establert a l'Àsia Menor, tornà a l'illa al capdavant dels voluntaris grecs d'Àsia Menor per donar suport als esforços de Creta durant la Guerra d'independència grega. Amb un cos de 700 homes, va travessar l'illa d'oest a est. Assabentat del saqueig del monestir, s'hi va dirigir. Va arribar a la nit, escalà les teulades i calà foc a l'edifici abocant-hi material inflamable. Capturat Getimalis, i a punt d'ésser executat, aquest jurà estar disposat a convertir-se al cristianisme. El baptisme es va dur a terme immediatament i el nou convers quedà en llibertat.<ref>Thomas Keightley, History of the war of Independence in Greece</ref>
Mentre que aquest esdeveniment hagué de suposar un cop dur per al desenvolupament del monestir, documents grecs i turcs esmenten la capacitat del monestir per a proporcionar aliments als residents de l'àrea, i de donar refugi a fugitius perseguits per les autoritats turques. El monestir oferia educació a la població cristiana local. De 1833 a 1840, fou capaç de donar 700 piastres per a les escoles de la regió.<ref name="Provatakis13">T. Provatakis, op. cit., p. 13.</ref>
Tot i Creta es va aixecar contra l'ocupació otomana a la Guerra d'Independència grega, el Protocol de Londres de 1830 no permet a l'illa formar part del nou estat grec.
El 30 de març de 1856, el Tractat de París va obligar el sultà a aplicar el Hatti-Houmayoun, és a dir, la igualtat civil i religiosa dels cristians els musulmans.<ref name="Tulard114">J. Tulard, Histoire de la Crète, p. 114.</ref> Les autoritats otomanes a Creta, però, n'eren reticents.<ref name="Detorakis328">Detorakis, History of Crete, p. 328.</ref> Atès el gran nombre de conversions de musulmans (antics cristians que s'havien convertit a l'Islam), l'Imperi intenta tornar a la llibertat de consciència. El descontentament es va veure agreuja per la introducció de nous impostos i el toc de queda és addicional al descontentament. L'abril de 1858, 5000 cretencs es reuneixen a Boutsounaria (a 10km de Khanià). Finalment, un decret imperial del 7 de juliol de 1858 els garantia privilegis religiosos, judicials i fiscals. La revolta del 1866 s'estava precipitant per l'escletxa oberta per la Hatti-Homayoun.<ref name="Detorakis329">Detorakis, op. cit., p. 329.</ref>
Bust de l'hegumen Gabriel Una segona causa de la insurrecció de 1866 fou la intervenció d'Ismail Pasha en una disputa interna sobre l'organització dels monestirs de Creta.<ref name="Detorakis330">Detorakis, op.cit., p. 330.</ref> Diferents laics defensaven des de 1862 que els béns dels monestirs havien d'estar control del consell d'ancians, amb la finalitat de crear escoles, però s'enfronten a l'oposició dels bisbes. Ismail Pasha intervingué en aquesta disputa domèstica entre cristians designant les persones encarregades de discutir l'assumpte, anulant l'elecció dels membres "indesitjables" i la detenint i empresonament els membres de la comissió que havien d'anar a debatre-ho amb el Patriarca de Constantinoble. Aquest fet provoca reaccions violentes entre la població cristiana de Creta.
Durant la primavera de 1866, es van celebrar reunions a diverses localitats. El 14 de maig una reunió celebrada al monestir d'Aghia Kyriaki a Boutsounaria, va redactar una petició enviada al sultà, així com als cònsuls de les grans potències presents a Khanià.<ref name="Detorakis331">Detorakis, op. cit., p. 331.</ref> A la primera reunió dels comitès revolucionaris de la primavera de 1866, cada regió va elegir els seus representants, i l'abat d'Arkadi, Gabriel Marinakis, fou l'escollit a la regió de Réthimno.
Ioannis Dimakopoulos Arran d'aquests nomenaments, Ismail Pasha va enviar un missatge a Gabriel Marinakis a través del bisbe de Réthimno, Kallinikos Nikoletakis. La carta demana a l'abat de dissoldre l'assemblea revolucionària d'Arkadi manca sota l'amenaça de destruïr el monestir. El juliol de 1866, Ismail va enviar el seu exèrcit per capturar els insurgents, però els membres del comitè van fugir abans de l'arribada dels otomans. Els turcs van marxar després de destruïr icones i objectes sagrats que troben al monestir.<ref name="Provatakis65-66">T. Provatakis, op. cit., p. 65-66.</ref>
Al setembre, Ismail Pasha va enviar a Gabriel una nova amenaça de destruïr el monestir, si l'Assemblea no es rendia. Es va prendre aleshores la decisió d'establir un sistema de defensa per al monestir.<ref name="Provatakis66">T. Provatakis, op. cit., p. 66.</ref> El 24 de setembre, el militar grec Panos Koronaios arribà a Creta desembarcant a Bali. A Arkadi fou nomenat comandant en cap de la revolta a la regió de Réthimno. Koronaios, militar de carrera, considerà que el monestir no estava destinat a ser una fortalesa, en contra de l'opinió de l'hegumen i els monjos. Koronaios finalment acceptà el punt de vista de Gabriel Marinakis. No obstant això, aconsellà destruïr el graner de manera que els turcs no poguessin utilitzar-lo, ordre que no s'acomplí. Després de nomenar Ioannis Dimakopoulos com a comandant de la guarnició del monestir, Koronaios va abandonar el lloc.<ref name="Provatakis67">T. Provatakis, op. cit., p. 67.</ref> A la seva sortida, molts dels habitants dels voltants, especialment dones i nens, van trobar refugi al monestir, amb alguns béns de valor que esperaven preservar dels turcs. Així, el 7 novembre del 1866, el monestir acollia 964 persones: 325 homes dels quals 259 estaven armats, i la resta dones i nens.<ref name="Provatakis68">T. Provatakis, op. cit., p. 68.</ref>
Ruta de Mustafà Pacha des d'Apokóronas fins a Arkadi Des de mitjans d'octubre i amb la victòria de les tropes de Mustafà Pasha a Vafes, la major part de l'exèrcit turc romangué a la regió d'Apokóronas, especialment a les fortificacions de la badia de Suda. El monestir va negar a rendir-se, i Mustafà Pasha va fer marxar les seves tropes a l'est, cap a Arkadi. Va fer una primera aturada al poble d'Episkopi, que saquejà totalment.<ref name="Kalogeraki23">S. Kalogeraki, op. cit., p. 23.</ref> Des d'Episkopi, Mustafà va enviar una altra carta al Comitè Revolucionari d'Arkadi, ordenant-ne la rendició i anunciant la seva arribada imminent. L'exèrcit otomà es dirigí després cap al poble de Roustika on Mustafà féu nit al Monestir del Profeta Elies, mentre el seu exèrcit va acampar a Roustika i Agios Konstantinos. Mustafàa arribà a Réthimno durant el dia el 5 de novembre, on va rebre reforços turcs i egipcis. Les tropes otomanes arribaren al monestir la nit del 7 al 8 de novembre. Mustafà, tot i acompanyar els seus homes fins a un punt relativament a prop del lloc, acampà amb el seu estat major al poble de Messi.<ref name="Kalogeraki24">S. Kalogeraki, op. cit., p. 24.</ref>
L'assalt d'Arkadi El matí del 8 de novembre, un exèrcit de 15000 turcs i 30 canons dirigit per Solimà, va arribar a l'alçada del monestir, mentre que Mustafa Pasha romania al poble de Messi. Situat al turó de Kore,<ref group=N>El cim del turó està a proximadament 500 metres al nord del monestir</ref> al nord de l monestir, va llançar una crida als insurgents a rendir-se, obtenint alguns trets com a única resposta.
Aleshores els turcs llançaren l'atac. El seu objectiu principal era la porta principal del monestir, al costat oest. La batalla va durar tot el dia sense que els otomans poguéssin arribar a l'edifici. Els assetjats van reforçar la porta amb barricades, i ja des d'un inici aparegué difícil de prendre.<ref name="Kalogeraki27">S. Kalogeraki, op. cit., p. 27.</ref> Els cretencs estaven relativament protegits pels murs del monestir, mentre que els turcs van patir nombroses baixes pel foc dels insurgents. Set cretencs havien pres posicions al molí de vent del monestir, edifici ràpidament capturat pels turcs, que li van calar foc amb els guerrers a dins.<ref name="Kalogeraki28">S. Kalogeraki, op. cit., p. 28.</ref>
L'assalt es va aturar a la nit. Els turcs portaren dos canons pesats de Réthimno, un dels quals anomenat Koutsahila, i els fiquen en el graner. Un consell de guerra dels insurgents va decidir buscar l'ajuda de Panos Koronaios i altres líders de la regió d'Amari. Dos cretencs baixen amb cordes de les finestres del monestir, i vestides com turcs, travessen les línies otomanes per a portar el missatge.<ref name="Provatakis70">T. Provatakis, op. cit., p. 70.</ref> Tornàren a la nit amb la mala notícia que era impossible que els reforços arribessin al monestir ja que tots els camins d'accés estaven bloquejats pels turcs.
La lluita es va reprendre la matinada del 9 de novembre. Els canons van fer caure finalment les portes de l'edifici i els turcs entren a l'edifici, patint novament pèrdues significatives. No obstant això, els cretencs tenien ja poca munició i molts d'ells es veuen obligats a lluitar amb la baioneta o un d'altres objecte punxegut, situació que significava una avantage important per als turcs.<ref name="Provatakis71">T. Provatakis, op. cit., p. 71.</ref>
L'hegumen Gabriel reagrupant els assetjats cap al polvorí Moltes dones i nens s'havien refugiat al polvorí del monestir. Els darrers combatents de Creta es van veure obligats a amagar-se en algunes cambres del monestir. Així, trenta-sis insurgents es van refugiar al refectori, a falta de municions. Descoberts pels turcs, foren massacrats.<ref name="Provatakis75">T. Provatakis, op. cit., p. 75.</ref> Des del polvorí, Konstantinos Giaboudakis cridà a reagrupar-s'hi a la gent oculta a les estances contigües. Quan centenars de turcs entràven al monestir, Giaboudakis obrí foc sobre els barrils de pólvora causant nombroses de baixes entre els invasors. Els insurgents van provar de fer el mateix en una altra estança on hi havia barrils de pólvora, però aquests eren humits i només en van explotar alguns, provocant només la destrucció parcial del nord de la cambra.
De les 964 persones que hi havia abans de l'assalt, 864 van morir en combat o en el moment de l'explosió. 114 homes i dones van ser capturats, i tres o quatre aconseguiren escapar, entre ells un dels dos missatgers que ja havia fugit del monestir a la nit per buscar reforços. Entre les víctimes, l'hegumen Gabriel. La tradició diu que ell havia calat foc a barrils de pólvora, però sembla que va morir el primer dia de la lluita.<ref name="Provatakis76">T. Provatakis, op. cit., p. 76.</ref> Les pèrdues turques s'estimen en 1500 soldats. Els seus cossos van ser enterrats en diferents llocs o van romandre sense sepultura, com va ser el cas de molts cristians, i finalment van ser llançats a les gorges adjacents.<ref name="Kalogeraki32">S. Kalogeraki, op. cit., p. 32.</ref> No obstant això, els ossos de molts cristians van ser recollits i col·locats en el molí de vent, convertit en ossera, en homenatge als herois d'Arkadi. Entre les tropes otomanes, en un dels turons que envolten el monestir, hi havia un cos de Coptes d'Egipte. Aquests cristians, negant-se a disparar d'altres cristians, van disparar els trets a l'aire, i van abandonar caixes de municions.
Els supervivents d'aquesta tragèdia no van tenir millor sort que els morts en els combats. Els 114 presos van ser traslladats a Rethymnon, patint humiliacions per part dels funcionaris durant el transport, i rebent els insults i les pedres per part de la població musulmana que els espera a l'entrada de la ciutat. Les dones i els nens són tancats una setmana a l'Església de la Presentació de la Mare de Déu a Réthimno. Els homes van ser empresonats durant un any en condicions difícils. El cònsol de Rússia va intervenir per exigir al Pacha que garanteixi les condicions bàsiques d'higiene i proporcioni roba als presos.<ref name="Kalogeraki33">S. Kalogeraki, op. cit., p. 33.</ref> Després d'un any, els presoners van ser alliberats i van poder retornar als seus pobles.
Konstantinos Giaboudakis a punt de disparar
L'explosió de la pólvora
Konstantinos Giaboudakis
Els otomans van considerar la presa d'Arkadi com una gran victòria i van celebrar solemnement la seva victòria amb salves de canons.<ref name="Kalogeraki33">S. kalogeraki, op. cit., p. 33.</ref> Però fora dels seus dominis, els esdeveniments d'Arkadi van provocar l'emoció i la indignació entre els cretencs, en primer lloc, però també a Grècia i la resta del món. La tragèdia d'Arkadi representà un punt d'inflexió per a l'opinió mundial. L'esdeveniment recorda el Setge de Missolonghi, i molts filohel·lenistes de tot el món es pronuncien en favor de Creta. Voluntaris serbis, hongaresos i italians van arribar a l'illa. Gustave Flourens, que aleshores ensenyava al Collège de France, també es va comprometre amb la causa cretenca i van arribar-hi a finals de 1866. Va formar un petit grup internacional (amb tres francesos, un anglès, un nord-americà, un italià i un hongarès) que publicà el fulletó sobre La Qüestió d'Orient i el Renaixement cretenc, contactant amb els polítics francesos i organitzant conferències a França i a Atenes. Inclús els cretencs van nomenar-lo diputat de la seva Assemblea, però la seva acció es va veure obstaculitzada per la negativa de les grans potències.<ref name="Dalègre196">J. Dalègre, op. cit., p. 196.</ref> Giuseppe Garibaldi, en les seves cartes, va elogiar el patriotisme dels cretencs, i el seu desig d'obtenir la seva independència, fent que molts dels seus partidaris arribessin a Creta per participar en diverses batalles.<ref name="Kalogeraki36">S. Kalogeraki, op. cit., p. 36.</ref> Victor Hugo va publicar diverses cartes al diari Kleio de Trieste, per alertar a l'opinió pública mundial. Encoratjà als cretencs, dient-los que la seva causa guanyaria. Subratllà també que el drama de Arkadi no era diferent dels de Psara o Misssolonghi, descrivint amb precisió la tragèdia:
| « |
Escrivint
aquestes línies, obeeixo una ordre superior, una ordre agònica.
[...]
Coneixem la paraula, Arcadion, però sabem poc dels fets. Aquests són els detalls, gairebé ignorats. Arcadion, el monestir del Mont Ida, fundat per Heracli, setze mil turcs van atacar cent noranta-set homes i tres-cents cuarenta i tres dones, més nens. Els turcs tenien vint-i-sis canons i dos obusos, els grecs dos-cents quaranta fusells. La batalla va durar dos dies i dues nits, el convent està ple de mil dues-centes bales, una paret s'ensorra, els turcs entren, els grecs segueixen lluitant cent cinquanta fusells inutilitzats, encara lluiten sis hores per les cambres i les escales, i hi ha dos mil cossos al pati. El darrer acte de resistència s'imposa, l'eixam guanyador dels turcs omple el convent. Només queda una cambra, i dins d'ella, prop d'un altar, al centre d'un grup de nens i mares, un home de vuitanta anys, un sacerdot, l'hegumen Gabriel, pregant. A fora, els pares i els marits són assassinats; però no ser assassinats serà la desgràcia d'aquestes dones i nens promesos a dos harems. La porta, colpejada amb una destral, cedeix i cau. L'ancià pren una espelma de l'altar, mira els nens i les dones, acosta l'espelma a la pólvora i els salva. Una intervenció terrible, l'explosió rescata els vençuts, l'agonia és el triomf, l'heroisme i aquest convent heroic, que ha lluitat com una fortalesa, mor com un volcà |
» |
|
—Victor Hugo, <<Correspondance>>, t. 3, 1867 |
||
En no trobar el suport necessari de les principals potències europees, els cretencs van buscar l'ajuda dels Estats Units. En aquell moment, els nord-americans estan tractant d'establir-se a la Mediterrània i mostren interès per Creta. Els informes indiquen que volien un port a la Mediterrània i que pensen, entre altres coses, comprar l'illa de Milos.<ref name="May286">A. J. May, Crete and the United States, 1866-1869, a The Journal of Modern History, vol. 16, n°4 (desembre 1944), p. 286.</ref> La lluita de Creta va trobar una resposta favorable en l'opinió pública nord-americana. Els filohel·lenistes americans fan progressar la idea de la independència de l'illa,<ref name="May290">A. J. May, Crete and the United States, 1866-1869, a The Journal of Modern History, vol. 16, n°4 (desembre 1944), p. 290-291.</ref> i durant l'any 1868, s'envià una sol·licitud de reconeixement de Creta és enviada a la Cambra de Representants.<ref name="May292">A. J. May, Crete and the United States, 1866-1869, a The Journal of Modern History, vol. 16, n°4 (desembre 1944), p. 292.</ref>Finalment van optar per seguir amb la via diplomàtica, mantenint la política de no intervenció en els assumptes de l'Imperi Otomà.<ref name="May293">A. J. May, Crete and the United States, 1866-1869, a The Journal of Modern History, vol.16, n°4 (desembre 1944), p. 293.</ref>
Plànol del monestirLlegenda :
Façana oest del recinte del monestir El recinte del monestir com un quasi-paral rectangular. Des de l'exterior, aquest lloc li dóna l'aparença de fortalesa que defineix un complex de 5200m2. D'altra banda, l'aspecte d'una fortalesa es veu reforçada per les llacunes que es poden veure a la part superior de la paret oest i en les façanes sud i est. A més, el gruix de les parets és d'uns 1,20 metres.<ref name="Provatakis">T. Provatakis, op. cit., p. 16.</ref> A l'interior del recinte, hi ha edificis com la casa de l'hegumen, les cel·les monàstiques, el refectori, magatzems, el polvorí i l'hospici.<ref name="Kalogeraki40">S. Kalogeraki, op. cit., p. 40.</ref>
L'accés al monestir es feia principalment per dues portes a l'oest i l'est de l'edifici. L'entrada també es podria fer per les portes petites: una a la cantonada sud-est, dues al nord i una sobre la façana oest.
La porta oest vista des de l'inteior del monestir La porta central del monestir es troba al costat oest del recinte. Porta el nom de Rethemniotiki o Haniotiki, per la seva orientació cap a les dues ciutats. La porta original va ser construïda el 1693 per l'hegumen Néophytos Drossas. Un manuscrit conservat al monestir inclou una descripció de la porta, detallant el seu aspecte abans que fos destruït el 1866 durant l'assalt dels turcs. Composada de pedres quadrades, amb dues finestres superiors, ornamentades per frontons piramidals i emmarcats per columnes estriades adornades amb lleons. En el frontó de la façana, es podia llegir la inscripció: Senyor, vetlla per l'ànima del teu servent, hegumen Néophytos Drossas, i la de tots els nostres germans cristians.<ref group=N>ΜΝΗΣΘΗΤΙ ΚΕ ΤΗΣ ΨΥΧΗΣ ΤΟΥ ΔΟΥΛΟΥ ΣΟΥ ΝΕΟΦΥΤΟΥ ΙΕΡΜΟΝΑΧΟΥ ΚΑΙ ΚΑΘΗΓΟΥΜΕΝΟΥ ΚΑΙ ΠΑΣΗΣ ΤΗΣ ΕΝ ΧΡΙΣΤΩ ΗΜΩΝ ΑΔΕΛΦΟΤΟΣ, a Provatakis, p. 17.</ref> L'aspecte general de la vella porta es va mantenir amb dues finestres superiors, emmarcades per dues columnes. Però la inscripció en honor de Drossas, els frontons piramidals i els lleons no han estat reconstruïts.
A la part oriental del recinte, hi ha la segona entrada al monestir. Orientada a Iràklio, s'anomena Kastrini, pel nom de la ciutat Kastro. Igual que la porta de l'oest, la porta va ser destruïda el 1866, i reconstruïda el 1870.<ref name="Kalogeraki44">S. Kalogeraki, op. cit., p. 44.</ref>
L'eglésia Es tracta d'una basílica de dues naus. La nau nord està dedicada a la Transfiguració de Crist i la nau sud a Sant Constantí i Santa Elena. Es troba al centre i lleugerament al sud del monestir. Segons la inscripció a la façana de la torre, l'església va ser fundada el 1587 per Klimis Khortatzis. L'arquitectura de l'edifici està marcada per una forta influència de l'art renaixentista, ja que la seva fundació es remunta a l'època en que Creta era el Regne de Càndia (un domini venecià).
Els àbsis de l'églésia A la part inferior de la façana de l'església, construïda en blocs quadrats de maons regulars, l'element principal consta de quatre parells de columnes amb capitells corintis. Malgrat la influència antiga dels seus capitells, les columnes proòpiament, alçades en un pedestal, són d'origen gòtic.<ref name="Kalogeraki45">S. Kalogeraki, op. cit., p. 45.</ref><ref>J. Pitton de Tournefort, op. cit., p. 20.</ref> Entre cada parell de columnes, hi ha un arc de mig punt. Els dos arcs en els extrems, de la façana cap a l'interior, contenen una porta i una obertura en forma de cercle, decorat per la vora amb margallons.<ref name="Kalogeraki46">S. Kalogeraki, op. cit., p. 46.</ref> Dins l'arc al centre de la façana, hi haun pòrtic decoratiu.
L'iconòstasi A la part superior de la façana, per sobre de les columnes, es poden veure una sèrie de motllures i obertures en forma d'el·lipse, amb la vora decorada també amb margallons. Al centre de la part superior es troba el campanar i en cada extrem, els obeliscs d'inspiració gòtica. Les comparacions de la façana del monestir amb l'obra dels arquitectes italians Sebastiano Serlio i Andrea Palladio, mostren que probablement l'arquitecte de l'església es va inspirar en els seus treballs.
El 1645, l'església va ser danyada per saquejadors que van destruir l'altar.<ref name="Provatakis35">T. Provatakis, op. cit., p. 35.</ref> Durant la captura del monestir pels turcs el 1866, es cremà l'altar i les icones foren completament destruïdes. Només una creu, dos àngels de fusta i un tros de la resurrecció de Crist es van salvar de les flames. Els absis de l'església també van ser destruïts.
L'iconòstasi actual, fet de fusta de xiprer, va ser erigit el 1902. Del 1924 a 1927, per iniciativa del Metropolità Timoteu el Venerable, es va dur a terme la consolidació i restauració dels absis i el campanar.<ref name="Kalogeraki47">S. Kalogeraki, op. cit., p. 47.</ref> Les rajoles de l'interior de l'edifici van ser substituïdes el 1933.
El polvorí Abans de 1866, el polvorí era a la part sud del recinte.<ref name="Provatakis24">T. Provatakis, op. cit., p. 24.</ref> Poc abans de l'atac dels turcs, i per por a que poguessin travessar fàcilment les parets de la cambra i fer esclatar el monestir amb la munició, aquesta va ser desplaçada al celler, que era uns 75 centímetres per sota en comparació el dipòsit original, el que garantia una major seguretat. Aquest era allargat i arquejat. Amb una longitud de 21 metres per 5,40 metres d'ample, aquesta part del monestir va ser completament destruïda en l'explosió de 1866, amb l'excepció d'una petita part de la volta a la part est.<ref name="Kalogeraki51">S. Kalogeraki, op. cit., p. 51.</ref>
Inscripció commemorativa El 1930, l'arquebisbe Timoteu Veneris va col.locar una inscripció commemorativa, que va ser fixada a la paret oriental en memòria dels esdeveniments de 1866. Ara reposa a terra amb el text següent:<ref group=N>Αυτή η φλόγα π' άναψε μέσα εδώ στη κρύπτη κι απάκρου σ' άκρο φώτισε τη δοξασμένη Κρήτη, ήτανε φλόγα του Θεού μέσα εις την οποία Κρήτες ολοκαυτώθηκαν για την Ελευθερία</ref>
| « | La flama que es va encendre al fons d'aquesta cripta i que, d'un extrem a un altre, va il·luminar la gloriosa illa de Creta, era una flama divina dins la qual que els cretencs van morir per la llibertat | » |
El celler El refectori, el menjador dels monjos, està situat a l'ala nord del monestir. Va ser construït el 1687 com s'esmenta en una inscripció situada damunt de la porta que donava al pati del refectori. En aquesta inscripció,<ref group=N>ΑΧΠΖ / ΝΦΤ / ΔΡC (abreviacions de 1687 Néophytos Drossas)</ref> podem tornar a llegir el nom de Néophytos Drossas.<ref name="Kalogeraki49">S. kalogeraki, op. cit. p. 49.</ref>
L'entrada que condueix al pati del refectori De d'aquest pati, hi ha una escala per accedir a la casa de l'hegumen, i un altre accés al menjador. Al llindar de la porta del mateix refectori, es pot llegir una inscripció gravada en honor de la Mare de Déu i un hegumen que precedí Néophytos Drossas.<ref group=N>ΠΑΜΜΕΓΑ ΜΟΧΘΟΝ ΔΕΞΑΙΟ ΒΛΑΣΤΟΥ ΗΓΕΜΌΝΟΙΟ / ΔΕΣΠΟΙΝΑ Ω ΜΑΡΙΑ ΦΙΛΤΡΟΝ ΑΠΕΙΡΕΣΙΟΝ ΑΧΟ (Verge Maria, recull el treball i la infinita devoció l'hegumen Vlastos 1670)</ref> El menjador és una sala rectangular de 18,10 metres de longitud i 4,80 metres d'ample. Està coberta per una volta. A l'est hi les cuines.
Aquest edifici, que no ha patit transformacions des de la seva construcció el 1687, fou el lloc dels darrers combats durant l'assalt de 1866. Encara es poden veure els forats de bala i l'espasa a les taules i cadires de fusta.<ref name="Kalogeraki50">S. kalogeraki, op. cit. p. 50.</ref>
L'hospici A la part nord-oest del monestir hi ha un hospici. Abans de 1866, en aquest emplaçament es trobava la casa de l'hegumen, completament destruïda durant els combats. Es tactava d'un edifici de dues plantes; a la planta baixa, la cuina, el menjador, i el calabós. Des del menjador, hi havia una escala que conduïa a una gran sala, anomenada l'Aula del Sínode, i que era lloc de trobada per als monjos després dels oficis.<ref name="Kalogeraki52">S. Kalogeraki, op. cit., p. 52.</ref>
El 1866, la casa va patir greus danys i va romandre en ruïnes durant molts anys a causa de les dificultats financeres del monestir. Al segle XIX, l'abat Gabriel Manaris va visitar diverses ciutats de Rússia en un intent de recaptar fons per a la reconstrucció de l'edifici. Va recaptar Guanyava diners, vasos sagrats i ornaments. El 1904, sota la direcció del bisbe de Réthimno, Dyonissios, la casa va ser completament destruïda i reemplaçada per un hospici, acabat el 1906.
Fora del monestir, a uns 50 metres de la porta oest, hi ha les antigues cavallerisses del monestir. Van ser construïdes el 1714 per l'hegumen Néophytos Drossas com ho demostra la inscipció visible damunt de la porta.<ref group=N>ΑΨΙΔ / ΜΑΙΟΥ Η / ΝΕΟΦΥ / ΤΟ ΔΡΣ (1714, 8 mai, Néophytos Drossas)</ref>
L'edifici és de 23,90 metres de llarg i 17,20 metres d'ample. Es divideix en tres seccions, cadascuna de 4,30 metres. Les parets internes i externes de la granja són d'un metre i també incloïa una part per als treballadors.<ref name="Kalogeraki53">S. Kalogeraki, op. cit., p. 53.</ref> Encara són visibles algunes empremtes dels combats de 1866, especialment a les escales i a les finestres de la façana.<ref name="Provatakis28">T. Provatakis, op. cit., p. 28.</ref>
Cranis de víctimes de l'explosió A l'exterior del monestir, a uns seixanta metres cap a l'oest, hi ha un edifici que commemora el sacrifici dels cretencs que van morir el 1866. Aquest monument, és situat a la vora de l'altiplà en què es troba el monestir, amb vistes a les gorges.
El memorial Els ossos dels morts en el setge de 1866 s'emmagatzemen en una vitrina. Aquests ossos tenen clares empremtes dels combats i a cops són perforats com a conseqüència de les bales o els cops d'espasa.<ref name="Provatakis25">T. Provatakis, op. cit., p. 25.</ref>Al monument també hi ha uina inscripció commemorativa.
| « | Res és més noble i gloriós que morir pel propi país | » |
De forma octogonal, aquest edifici és un antic molí de vent que es va convertir posteriorment magatzem.<ref name="Kalogeraki53">S. Kalogeraki, op. cit., p. 53.</ref> Va servir com a ossera poc després del setge, i va adquirir la seva forma actual el 1910 per iniciativa de Dionyssios, aleshores bisbe de Rethimno.
|
||
(i)
Arkadi Categoria:Edificis de Creta Categoria:Prefectura de Réthimno <span class="AdQ" id="AdQ-interwiki-fr" style="display:none;" /> Categoria:Articles destacats en francés
de:Kloster Arkadi el:Αρκάδι en:Arkadi Monastery eo:Monaĥejo Arkadi es:Monasterio de Arkadi fi:Moní Arkádi fr:Monastère d'Arkadi ja:アルカディ修道院 nl:Arkadi-klooster pl:Moni Arkadiu pt:Mosteiro de Arkadi uk:Аркадійський монастир
