.]]
Història
L'edifici que alberga el Museu del Prado va ser concebut
inicialment per José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca i
valgut del rei Carles III, dins dels seus afanys il·lustrats, com
Gabinet d'Història Natural, en el marc d'una sèrie
d'institucions de caràcter científic pensades per al projecte de
reurbanització de l'anomenat Saló del Prado.
A aquests efectes, Carles III va contar amb un dels seus
arquitectes favorits, Juan de Villanueva, autor, a més de la seu
del Museu, del proper Jardí Botànic. El projecte arquitectònic de
l'actual pinacoteca va ser aprovat per Carles III el 1786, va
suposar la culminació de la carrera de Villanueva i un dels cims
del neoclassicisme espanyol, encara que, donada la llarga durada de
les obres i avatars posteriors, el resultat definitiu es va apartar
una miqueta del disseny inicial. Malgrat que la construcció es va
desenvolupar durant els regnats de Carles III i Carles IV, fins al
punt que va quedar pràcticament finalitzada a principis del segle
XIX, l'arribada de les tropes franceses a Espanya i la
Guerra del Francès van deixar la seva petjada en l'edifici; es va
destinar a fins militars (Caserna de cavalleria) i va caure en un
estat gairebé de ruïna total. Les planxes de plom de les teulades
van ser foses per a la fabricació de bales.
Només gràcies a l'interès manifestat per Ferran VII i, sobretot,
de la seva segona esposa Isabel de Bragança, es va iniciar, a
partir de 1818, la recuperació de l'edifici, sobre la base de nous
dissenys del propi Villanueva, substituït a la seva mort pel seu
deixeble Antonio López Aguado.
El 19 de novembre de 1819 s'inaugurava discretament el Museu
Real de Pintures (primera denominació del museu), que mostrava
algunes de les millors peces de les Col·leccions Reals Espanyoles,
traslladades des dels distints Reals Llocs. Morta la seva
gran impulsora mesos abans, en reconeixement de la seva tasca es
batejaria amb el seu nom al saló ovalat (actual Sala 12, de
Velázquez) que per aquell temps tenia una balconada des de la qual
es podia observar la galeria d'escultura de la planta baixa
(després convertida en saló d'actes i actual Sala de les Muses,
encara per inaugurar).
En aquest començament el museu contava amb 311 quadres exposats
en tres sales, encara que emmagatzemava molts més. En anys
successius s'anirien afegint noves sales i obres d'art, destacant
la incorporació dels fons del polèmic Museu de la Trinitat,
creat a partir d'obres d'art requisades en virtut de la Llei de
Desamortització de Mendizábal (1836). Aquest museu es va
fusionar amb el Prado el 1872. Després del destronament de Isabel
II el 1868, el Museu Real havia passat a ser nacional, mesura ja
irreversible al fusionar-se amb el de la Trinitat.
Durant el segle XIX i bona part del XX, el Prado va viure una
situació de certa precarietat. Les deficients mesures de seguretat,
amb personal del museu resident en ell i muntanyes de llenya
emmagatzemats per a les estufes, van provocar l'alarma d'alguns
entesos. És cèlebre l'article de Mariano de Cavia, que informava
d'un (fictici) incendi que havia arrasat el Prado.
Els madrilenys es van acostar al lloc alarmats, i la falsa
notícia va ajudar a l'adopció d'algunes millores d'urgència. Tot i
diverses ampliacions d'abast menor, el Prado sofria limitacions
d'espai, més greus a partir dels anys 60, quan el boom turístic va
disparar el número de visitants. A poc a poc, la pinacoteca es va
adaptar a les noves exigències tècniques; el sistema de filtratge i
control de l'aire es va instal·lar en els anys 80, coincidint amb
la restauració de moltes pintures de Velázquez. La teulada,
construida amb materials dispars i mitjançant successius arreglos,
va sofrir ocasionals goteres i no seria renovada fins als anys
90.
L'edifici
actual
).]] L'edifici actual està format per un cos central al que
flanquegen unes galeries allargades que acaben en uns pavellons
quadrats en l'interior dels quals s'acullen les rotondes. El cos
central sobresurt amb una construcció que té sis columnes d'ordre
toscà, un empostissat, una cornisa i un àtic que ho remata. En la
seva cara posterior, acaba en forma semicircular o absidial, de tal
manera que el seu plànol adopta forma basilical.
Originàriament, aquesta estada abastava les dues plantes
d'altura, i a finals del XIX es va dividir en dos pisos. L'inferior
era la sala de juntes, fins a la seva recent conversió en rebedor.
La planta superior és l'actual sala 12, presidida per Las
Meninas. Les dues galeries laterals tenen dues plantes en
altura. La inferior amb uns ventanals profunds i allargats que
acaben en un arc de mig punt i la superior amb una galeria de
columnes jòniques.
Façana
Nord
La façana nord té un pòrtic amb columnes jòniques i sobre elles
un empostissat. Aquesta façana correspon a la segona planta de
l'edifici. Quan es va construir l'edifici, la primera planta
quedava, per aquest costat, sota el nivell del terreny, que per
aquella època baixava en una petita pendent fins al passeig del
Prado, fins que més tard es va desmuntar aquest desnivell fins a
posar-lo a la mateixa altura que el sòl real del monument. Va
caldre construir una escalinata per al seu accés (1882).
Façana
Sud
La façana sud (que dóna a la plaça de Murillo, devant del Jardí
Botànic) té una obertura adintelada, d'accés a l'interior, i una
lògia o galeria amb sis columnes d'ordre corinti sobre les
quals es dóna suport un empostissat. L'interior de l'edifici és
abovedat en les seves sales centrals. En la part nord hi ha una
rotonda amb vuit columnes jòniques.
Els
voltants
A la façana que dóna al Passeig del Prado, es troba la Porta de
Velázquez, amb un frontal d'ordre dòric que incorpora el relleu de
l'àtic, i les estàtues i medallons alegòrics al rei Ferran VII com
protector de les ciències, les arts i la tècnica. Enfront d'aquesta
porta està situada l'estàtua de Velázquez, obra de l'escultor
Aniceto Marines. El pedestal és de Vicente Lampérez.
Té una dedicatòria: Als artistes espanyols, per iniciativa
del Círculo de Bellas Artes, 1899. Aquest monument es va
inaugurar el dia 14 de juny d'aquest mateix any amb la presència de
la Reina i d'Alfons XIII. Va ser una cerimònia molt emotiva en la
qual es va retre homenatge i reconeixement al gran pintor Velázquez
i a la pintura espanyola.
A més dels reis van acudir a l'acte:
- Com delegats de França, els
pintors Jean Paul Laurens i Crolus Durand. Van dipositar corones
amb cintes que duien els colors francesos i en les quals podia
llegir-se: Au grand Velázquez, les peintres français.
- Els ambaixadors d'Alemanya i
Àustria.
- Mr. Poyter, director de la Royal Academy i Royal Gallery de
Londres.
- Mariano Benlliure, en nom dels artistes de Roma.
- Representació de l'Acadèmia de Belles Arts i Ajuntament de
Sevilla.
- Associació d'Escriptors i Artistes.
- Escola de Belles Arts de Madrid, Barcelona i Valladolid.
- Societat d'Arquitectura, Ajuntament, Diputació i Cercle de
Belles Arts de Madrid.
Reformes
Entre les reformes més importants, per ordre cronològic, cal
citar la de Narcís Pascual i Colomer, que va dissenyar la basílica
i l'absis del cos central (1853); la de Francisco Jareño, que
desmunta la costa per la qual s'accedia a la façana nord i crea una
escala monumental, obrint finestres en la part baixa (1882 i 1885);
el 1927, Fernando Arbós va construir dos pavellons en la part
posterior de l'edifici; cap a la meitat del segle es va portar a
terme la reforma de Pedro de Muguruza, amb una remodelació de la
galeria central i una nova escala per a la façana nord (que va
contar amb bastants crítiques, ja que va destruir l'escala ideada
per Jareño), amb la intenció de donar més llum a la zona de la
cripta; Chueca Goitia i Lorente van realitzar al seu torn
ampliacions en les sales (1956 i 1967). La incorporació del Casón
del Buen Retiro, per a albergar les col·leccions de pintura dels
segles XIX i XX, es va decidir el 1971.
Actualment, i seguint el projecte de Rafael Moneo, s'ha culminat
l'ampliació del Museu. Aquesta ampliació no ha suposat canvis
substancials per a l'Edifici Villanueva, centrant-se en una
ampliació cap al claustre de San Jerónimo el Real de manera que el
museu conti amb una superfície nova per a activitats
complementàries. L'ampliació es va presentar el 27 d'abril de 2007
si bé la inauguració oficial es va fer el 30 d'octubre de 2007, amb
una àmplia selecció de pintura espanyola del segle XIX, que havia
quedat emmagatzemada uns deu anys.
Col·leccions del Museu
.]]
-
Pintura espanyola. Amb gran diferència, la major
col·lecció del món. Cronològicament abasta des de murals romànics
del segle XII fins a Goya (segles XVIII-XIX), incloent pintura
medieval, amb Bartolomé Bermejo i Berruguete, renaixentista, amb
autors com Pedro Machuca i Joan de Joanes, manierista amb el
protagonisme absolut de El Greco, i barroca amb Zurbarán, Ribera,
Murillo i Velázquez. Només les col·leccions d'aquests quatre autors
sumen 200 pintures. Del segle XVIII, destaquen a part de Goya els
bodegons de Luis Meléndez i la variada col·lecció de Luis Paret,
considerat el millor pintor espanyol d'estil rococó. Actualment es
treballa en la posada en valor de la pintura espanyola del segle
XIX posterior a Goya, que inclou riquíssims fons des del
Neoclassicisme fins a Marià Fortuny i Sorolla. Entre les últimes
novetats de la col·lecció espanyola, destaquen les compres de
"La condesa de Chinchón" de Goya, "El barber del Papa" de
Velázquez i la Col·lecció Naseiro de bodegons, que ha cobert
múltiples llacunes dins de tal temàtica.
-
Pintura italiana. Des del primer Renaixement, amb uns
pocs exemples de Fra Angelico, Giovanni dal Ponte, Mantegna,
Antonello da Messina i Botticelli, fins al segle XVIII (Tiepolo i
Corrado Giaquinto). També, 8 obres de Rafael i el seu taller, obres
mestres de Correggio, Bronzino, Andrea del Sarto, Sebastiano del
Piombo, Annibale Carracci, Caravaggio, Guido
Reni, Luca Giordano... i la major col·lecció mundial de l'escola
veneciana (Tiziano, Tintoretto, Veronès i Bassano).
-
Pintura flamenca i holandesa. Primitius flamencs (Van
der Weyden, Bouts, Memling) i El Bosch. Igualment excel·lents són
les pintures de Patinir, "La Dansa de la Mort" de Pieter Brueghel i
diverses de Quintin Metsys i Coecke. Pintura flamenca del segle
XVII: una enorme col·lecció de Rubens, més de 25 quadres de van
Dyck, diversos de Jacob Jordaens, incloent el seu Autorretrat amb
la seva família, i la sèrie de "Els Quatre Sentits" de Brueghel. És
una de les millors col·leccions flamenques del món, només
comparable amb la del museu de Viena. La pintura holandesa del XVII
té una presència molt més curta, encara que inclou "La reina
Artemisa" de Rembrandt i exemples de Gabriel Metsu, Adriaen van
Ostade i Philips Wouwermans.
-
Pintura francesa. Tot just hi ha exemples anteriors a
1600, encara que els segles XVII i XVIII conten amb obres
magistrals de Poussin, com "El Triomf de David" i "El Parnàs".
Claudi de Lorena compte amb diversos paisatges magistrals. El
tenebrisme compte amb exemples cridaners de Georges de La Tour i
Valentin de Boulogne. Retratistes dels borbons espanyols, com Ranc
i Van Loo, tenen presència al costat de mestres rococós com Watteau
i Boucher.
-
Pintura alemanya. Reduïda en nombre, però de gran
qualitat. Quatre de les obres mestres d' Albert Durer, entre elles
el seu "Autorretrat" de 1498 i la parella de taules d' Adam i Eva,
així com una Verge i dues curioses escenes de cacera de Lucas
Cranach, dues al·legories molt importants de Hans Baldung Grien i,
ja del segle XVIII, un ric grup de retrats d'Anton Raphael
Mengs.
-
Escultura. Escultura grega i romana, també del segle XVI
i posterior. Destaquen les Muses que van pertànyer a Cristina de
Suècia, i que després de l'última ampliació se situaran al rebedor
oval, sota la sala de Les Menines.
-
Arts decoratives. El Tresor del Dofí, valuosa
col·lecció d'orfebreria i gemes tallades.
-
Dibuixos i estampes. Sobresurt la col·lecció de dibuixos
de Goya, la més àmplia del món.
Pintors i obres més
importants del Museu
Pintura espanyola
- Frescos de Sant Baudeli de Berlanga i de Santa Creu de
Maderuelo
- Jaume Serra: Retaules de Sant Joan Baptista i de la
Magdalena
- Bartolomé Bermejo: Sant Domènec de Sils
- Fernando Gallego: La Pietat amb donants, Crist
beneint
- Juan de Flandes: La Crucifixió
- Pedro Berruguete: Acte de Fe presidit per Sant Domènec de
Guzman
- Paolo de San Leocadio: Verge del cavaller de
Montesa
- Fernando Yañez de la Almedina: Santa Caterina
- Juan de Juanes: L'últim sopar
- Luis de Morales: Mare de Déu amb el Nen
- Alonso Sánchez Coello
- Juan Pantoja de la Cruz
- El Greco: El cavaller amb la mà al pit, L'Anunciació, La
Trinitat, Fugida a Egipte, la Resurrecció, la Crucifixió
- Juan Sanchez Cotán: Natura morta de caça, hortalisses i
fruites
- Juan Van der Hamen
- Francisco Herrera, el Vell
- Juan Bautista Maíno
- Francisco Ribalta
- José de Ribera: El martiri de Sant Felip i Sant Andreu
Apòstol , El somni de Jacob
- Diego Velázquez: L'adoració dels Mags, María d'Àustria, La
família de Felip IV o "las Meninas", La coronació de la Mare de
Déu, La forja de Vulcà, El triomf de Bacus o "los borrachos", La
rendició de Breda o "las lanzas", La fàbula d'Aracne o "las
Hilanderas"
- Francisco de Zurbarán
- Alonso Cano
- Claudio Coello
- Juan Carreño de Miranda
- Juan de Valdés Leal
- Bartolomé Esteban Murillo: El somni del patrici, El martiri
de Sant Andreu, Immaculada Concepció, coneguda com "de Soult" i
Eliècer i Rebeca
- Goya: Caçador al costat d'una font, L'estel, La nevada, La
verema o La tardor (1786-87), Renyina en la Fonda del Gall, La
comtessa de Chinchón, El 2 de maig de 1808 a Madrid: la càrrega
dels mamelucos, El 3 de maig de 1808 a Madrid: els afusellaments a
la muntanya del Príncep Pío, "La maja desnuda", "La maja vestida",
La família de Carles IV
- Luis Meléndez
- Vicente López
- Federico de Madrazo
- Eduardo Rosales
- Francisco Pradilla
- Antonio María Esquivel
- Carlos de Haes
- Marià Fortuny
- Joaquín Sorolla
Pintura italiana
- Fra Angelico: L'Anunciació
- Andrea Mantegna: El trànsit de la Verge
- Sandro Botticelli: Escenes de la Història del Nastagio degli
Onesti (I,II,III)
- Antonello da Messina: Crist mort sostingut per un
àngel
- Rafael: El cardenal, La Sagrada Família de l'Anyell, La
Verge del Peix
- Tiziano: L'emperador Carles V, a cavall, a Mühlberg, La
Bacanal de Venus, Ofrena a Venus, Dànae rebent la pluja d'or, Venus
i Adonis i l'Autoretrat
- Paolo Veronese: Venus i Adonis, Moisès salvat de les aigües,
i Jesús entre els doctors
- Il Tintoretto: El Lavatori
- Correggio: Noli mi tangere
- Andrea del Sarto: Mare de Déu amb el Nen entre Sant Mateu i
un àngel
- Parmigianino
- Sebastiano del Piombo
-
Caravaggio:
David vencedor de Goliat
- Orazio Gentileschi: Moisès salvat de les aigües
- Annibale Carracci: Venus, Adonis i Cupíd
- Guido Reni: Hipomenes y Atalanta, San Sebastià
- Guercino: Sussana i els vells, Sant Pere alliberat per un
àngel
- Luca Giordano: Rubens pintant l'Al·legoria de la Pau, Carles
II a cavall
- Giambattista Tiepolo: Immaculada Concepció
Pintura flamenca
- Jan Van Eyck(escola de): La Font de la Gràcia
- Robert Campin: Sant Joan Baptista i el mestre franciscà
Enrique de Werl, Santa Bàrbara
- Rogier Van der Weyden:El Descendiment de la creu, La Verge
amb el Nen
- Dirk Bouts: Tríptic de la vida de Crist
- Hans Memling: L'Adoració dels Reis
- Gerard David: Descans en la fugida a Egipte
- Hieronymus Bosch: El jardí de les delícies, L'Adoració dels
Mags, L'extracció de la pedra de la locura, Al·legoria del carro de
fenc
- Joachim Patinir: El descans en la fugida a Egipte, Paisatge
amb Sant Jerónim, El pas de la llacuna Estígia
- Quintín Massys: Ecce Homo
- Pieter Brueghel el Vell: El triomf de la mort
- Jan Gossaert: Crist entre la Verge i Sant Joan
- Antonio Moro: María Tudor, El bufó Pejerón
- Pieter Paul Rubens: El jardí de l'amor, Dança d'aldeans, Les
tres Gràcies, Maria de Mèdici, El judici de Paris, El Duc de Lerma,
l'Adoració dels Mags
- Anton van Dyck: Sir Endymion Porter i Anton van Dyck, El
pintor Martin Ryckaert, Mary Ruthven (Lady van Dyck), La serp de
metall, La coronació d'espines
- Brueghel de Velours: Les sèries dels cinc sentits,
- Jacob Jordaens: Retrat de família, Les noces de Tetis i
Peleu
- David Teniers el Jove: L'arxiduc Leopold Guillem a la seva
galería de pintures a Brusel·les
Pintura francesa
- Nicolas Poussin: El Parnàs, El Triomf de David
- Claude Lorrain: L'embarcament de Santa Paula Romana a Ostia,
Paisatge amb Moisès salvat de les aigües del Nil
- Georges de La Tour: Cec tocant la zamfònia, Sant Jerònim
llegint una carta
- Simon Vouet: El Temps vençut per l'Esperança, l'Amor i la
Bellesa
- Hyacinthe Rigaud: Lluís XIV
- Louis-Michel Van Loo: La família de Felip V
- Antoine Watteau: Festa a un parc, Capitulacions de
casament
Pintura alemanya
- Albert Durer: Autoretrat, Adam, Eva, Retrat de
desconegut
- Hans Baldung Grien: L'Harmonia o les Tres Gràcies, Les Edats
i la Mort
- Lucas Cranach, el Vell: Cacera en honor a Carles V en el
castell de Torgau, Cacera en honor a Ferran I, Rei de Romans, al
castell de Torgau
- Anton Raphael Mengs: Carles III
Pintura holandesa
- Rembrandt: Àrtemis
- Pieter Claesz: Natura Morta
- Gerard ter Borch: Petronella de Waert
- Gabriel Metsu: Gall mort
Curiositats
- És el museu del món amb més obres de Goya (unes 120 pintures,
incloent gairebé tots els seus cartrons per a tapissos), Tiziano
(unes 30), juntament amb importants sèries de Tintoretto i El
Veronès, El Greco, Patinir (vàries de les seves obres mestres, de
la seva cortísima producció), Rubens (al voltant de 80 obres,
algunes pintades a duo amb altres artistes),Velázquez (unes 45
pintures, de les tot just 100 catalogades)
- Al museu es troba el quadre anomenat La Glòria pintada
per Tiziano per Carles I, que al costat del retrat de l'Emperadriu
li acompanyarien en el seu retir del monestir de Yuste a Càceres.
- Es guarda també el Retrat ecuestre de la reina Margarita
del pintor Bartolomé González, mostrant dos de les joies més
famoses del Joier de la Corona d'Espanya: la perla anomenada
Pelegrina (actualment en poder d'Elizabeth Taylor) i el
diamant l' Estany, trobat en terra de Madrid i tallat per
Jacome Trezzo.
- Es troben així mateix les pintures amb que Goya va decorar la
seva finca de Madrid anomenada "La Quinta del Sordo".
Adquirida la propietat pel baró Emil d'Erlanger, va ordenar el seu
trasllat, després de presentar-les a París, al no despertar
l'interès del Museu del
Louvre, va decidir llegar-les al Prado.
- En els seus inicis, el museu obria tot just dos o tres dies a
la setmana, i tancava sempre que plovia, se suposa que per a evitar
massificacions i brutícia. D'altra banda, durant molt temps les
sales no estaven degudament pavimentades, i la pols havia
d'eliminar-se regant el sòl amb aigua.
- El popular actor Tony Leblanc presumia d'haver nascut en el
museu, ja que el seu pare hi treballava en aquella època, i alguns
empleats tenien els habitatges a l'interior del recinte.
Enllaços
externs
Шаблон:Commons