Notre-Dame, la catedral de París, és una de les catedrals franceses més antigues d'estil gòtic. Dedicada a la Verge Maria (Notre-Dame és la forma francesa per "Nostra Senyora"), se situa a la plaça del Parvis, a la petita Ile de la Cité, al 4t districte de París, i envoltada per les aigües del riu Sena.
Antigament els celtes havien celebrat en aquest lloc les seves cerimònies. Més tard, els romans erigirien un temple de devoció al déu Júpiter. També en aquest lloc va existir la primera església cristiana de París, la Basílica de Saint-Etienne, projectada per Childebert I als voltants de l'any 528 dC. En substitució d'aquesta obra, sorgeix una església romànica que restarà fins l'any 1163, quan es dóna el impuls definitiu a la construcció de la catedral actual.
L'any 1160, el bisbe Maurice de Sully considera l'església (de San Esteva) poc digna, i la mana enderrocar. El gòtic inicial, amb les seves innovacions tècniques li permeten formes fins a les hores impossibles de fer. Durant el regnat de Lluís VII, i sota el seu recolzament, aquest projecta es beneit per totes les classes socials interessades en la creació d'un símbol de seu nou poder. La construcció s'inicia l'any 1163, encara hi han dubtes en quant a la identitat de qui hauria posat la primera pedra, si el bisbe Maurice de Sully o el Papa Alexandre III. Al llarg del procés (la construcció, incloent modificacions), durà fins mitjans del segle XIV) foren diversos els arquitectes que participaren en el projecta, justificant aquest factor les diferencies estilístiques presents en el edifici.
L'any 1182 el cor ja prestava serveis religiosos i, durant la transició entre els segles, estarà la nau acabada. Al inici del segle XIII arranquen les obres de la façana oest amb les dues torres. Els braços del transsepte (de orientació nord-sur) son treballs de l'any 1250 a 1267 amb supervisió de Jean de Chelles i Pierre de Montreuil. Simultàniament s'aixequen altres catedrals al seu voltant d'un estil més avançat dins del gòtic; la Catedral de Chartres, la Catedral de Reims i la Catedral de Amiens.
L'any 1846 la catedral fou restaurada per Eugène Viollet-le-Duc i Jean-Baptiste-Antoine Lassus, més tard Lassus mort i Viollet pren el comandament. Entre les modificacions que es feren estan: la inserció de gablets en les finestres, el rosetó sur es inventat per ell, canvia la pedra dels arcbotants per pedra nova, reconstrueix totes les capelles interiors i altars, en la façana, posa estàtues noves en la Galeria dels Reis i com que li faltaven alguns caps d'estàtues, les copia de catedrals properes (inclús hi ha algunes que son retrat de Viollet). A més de tot això planificà un aïllament de la catedral arrasant amb tots els edificis dels voltants.
Actualment hi ha a la catedral una dualitat d'influències estilístiques: per un costat, reminiscències del romànic normand, amb el seu fort i compacta unitat, per altre banda, el ja innovador aprofitament de les evolucions arquitectòniques del gòtic, que donen al edifici una lleugeresa i aparent facilitat en la construcció vertical i en el suport del pes de la seva estructura (sent el esquelet de suport estructural visible sòls des del exterior).
La planta està demarcada per la formació en creu romana orientada a Occident, d'eix longitudinal accentuat, i no es perceptible des del exterior. La creu està "incrustada" en el edifici, envolta per un doble deambulatori, que circula pel cor en la capçalera (al est) i es prolonga paraŀlelament a la nau, donant lloc, així, a quatre naus laterals.
