El Palau Ducal (en italià Palazzo Ducale) situat a l'extrem oriental de la plaça de Sant Marc, és un dels símbols de la glòria i el poder de Venècia. Edifici d'estil gòtic, les seves dues façanes més visibles miren cap a la llacuna de Venècia i la plaça de Sant Marc. El palau va ser residència dels duxs, seu del govern i de la cort de justícia i presó de la República de Venècia.
El palau, de forma cúbica, és com un gran bloc de marbre daurat pel sol.
La planta baixa i el pis principal tenen una galeria o pòrtic. Més amunt, el mur llis, amb només grans finestres espaiades en el parament, presenta una decoració de tauler de marbre rosat i blanc. El pòrtic de la planta baixa es recolza en trenta-sis columnes amb rics capitells decorats, pertanyents als segles XIV i XV. En els cantons del palau diversos grups escultòrics representen d'esquerra a dreta el Judici de Salomó, Adam i Eva, i Noé embriac. La galeria superior, oberta, posseïx 71 columnes rematades amb óculs cuadrilobulats.
L'entrada principal rep el nom de Porta della Carta ('Porta del Paper') perquè en ella s'exposaven els decrets oficials; és d'estil gòtic flamíger de (1442) i presenta en el timpà un lleó de Sant Marc davant el qual s'agenolla el dux Foscari.
La façana principal del pati és una obra renaixentista, amb una extraordinària decoració escultòrica i una successió d'arcades i l'ornamentació a base de pilastres, frisos i óculs. Els pous amb brocal de bronze són del segle XVI.
Al costat del pòrtic Foscari es troba la petita façana del Rellotge, realitzada en 1615 per Monopola. AL seu costat i damunt del pòrtic s'alça un edifici del segle XV coronat amb pinacles que sostenen estàtues. En un extrem del pòrtic s'obre la coneguda escala, Scala dei Giganti, amb escultures de Sansovino que representen Mart i Neptú.
Va Ser erigit presumiblement entre els segles X i XI sobre la base d'un nucli central fortificat, constituït per un cos central i torres en els cantons. Al voltant d'aquest nucli es va desenvolupar una de les obres mestres del Gòtic venecià. La primera gran reestructuració, que va transformar la fortalesa originària en un elegant palau ja sense fortificar, es va portar a terme en el segle XII pel dux Sebastiano Ziani. Una nova ampliació va ser realitzada a la fi de 1200.
Durant el govern de Bartolomeo Gradenigo (1339–1343) el palau va començar a adquirir la seva forma actual. Una ampliació de 1424 deguda al dux Francesco Foscari va estendre el palau pel costat de la Basílica de Sant Marc. Un afegit important, la Porta della Carta, projecte dels arquitectes Giovanni Bon i Bartolomeo Bon (també autors de la Ca' d'Oro) va ser acabat en 1442.
La part interna (és a dir, la que dóna a la part del canal de Palau i acaba en el "Ponte della Paglia" ('Pont de la Palla'), i que allotja els apartaments del Dux), va ser edificada després del gran incendi de 1483 segons el projecte de l'arquitecte Antonio Rizzo. Successius embelliments, com la Scala dei Giganti ('Escala dels Gegants'), es van alternar a causa d'incendis devastadors durant tot el segle XVI. Precisament un d'aquests sinistres va propiciar la creació del principal tresor de l'edifici: la gegantina Crucifixió de Tintoretto, pintada per a substituir un mural fet malbé en un incendi.
A principis del segle XVII, van ser afegides les anomenades "Prigioni Nuove" ('Presons Noves'), més enllà del canal, per obra de l'arquitecte Antonio Contin. Aquest nou cos de fàbrica, que seria la seu dels "Signori di notte al criminal" ('Senyors de nit d'afers criminals'), magistrats encarregats de la prevenció i repressió dels delictes penals, va ser connectat al Palau mitjançant el Pont dels Sospirs, creuat pels condemnats en el seu camí a les noves presons.
Després de la caiguda de la República de Venècia en 1797, el Palau no es va utilitzar ja com seu del príncep i de les magistratures sinó que va ser condicionat per a albergar oficines administratives. Les presons, anomenades "i Piombi" ('els Ploms') a causa del revestiment en aquest material de la teulada, van conservar la seva antiga funció. Després de l'annexió de Venècia al Regne d'Itàlia, el palau va sofrir nombroses restauracions, i en 1923 va ser finalment destinat a museu, funció que conserva avui dia.
La llegenda diu que antigament als condemnats a mort els era concedit, com última possibilitat de salvar-se, intentar el «gir de la columna». De fet encara avui una de les columnes del Palau Ducal està lleugerament torçada cap a dintre. L'intent consistia a donar voltes al voltant de la columna, per la seva banda externa, sense relliscar, però gairebé ningú ho aconseguia completament.
El color del Palau canvia segons la llum del dia, adquirint una tonalitat rosa molt delicada però conservant en les ogives gòtiques —simètriques— un color rosaci i blanc.
D'acord a la llei de gravetat, el més pesant ha de carregar el més lleu. S'esperaria, llavors, que la massa de l'edifici hagués estat construïda directament sobre el sòl i que les ogives estiguessin dalt.
Malgrat això, construït i distribuït com ho fou, l'edifici està calculat amb tanta intel·ligència que de cap manera produïx una sensació d'inestabilitat o fragilitat.
Per contra, les columnes fan l'efecte de carregar sense esforç la gran construcció, que refusant-se a posar-se en terra sembla estar suspesa en l'aire i és suportada per dues columnes d'ogives magnífiques.
Algunes sales del palau van ser decorades pel Veronese:
Sala del Consell dels Deu (1553–55)
Sales del Col·legi i de l'Anti-col·legi (1576–78)
Sala del Consell Major (1579–82)
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: |
