El Palau Reial d'El Pardo, a Madrid, és una de las residències de la Família Reial Espanyola. El seu principal ús en la actualitat és allotjar els caps d'Estat extrangers de visita oficial a Espanya. Es troba al Real Sitio d'El Pardo. La seva titularitat i administració corresponen al Patrimoni Nacional, l'ens estatal que gestiona els bens al servei de la Corona.
La seva construcció data del segle XVI, a partir d'un edifici primitiu del segle XV. El seu aspecte actual correspon a les reformes i ampliacions del segle XVIII, realitzades per l'arquitecte del Palau Reial de Madrid, Francesco Sabatini, per ordre de Carles III.
El palau presenta una interessant decoració interior, representativa de les diferents èpoques històriques, i enriquida per les obres d'art que s'hi conserven, com diverses teles de Joan de Flandes corresponents a la col·lecció de Felip II —gran part de la qual desapareguda—, i de Josep de Ribera, l'espanyoleto.
És especialment rellevant la col·lecció de tapissos, del segle XVIII, entre els quals hi ha cinc de les sèries més conegudes de Francisco de Goya.
Els orígens d'aquest palau se situen a l'any 1405, quan Enric III de Castella va ordenar la construcció d'una casa a El Pardo, un lloc que el monarca freqüentava per la seva riquesa cinegètica. Enric IV de Castella la va convertir després en un petit castell.
Posteriorment, l'emperador Carles I manà la conversió del castell en palau reial, a partir d'un primer disseny de Luis de la Vega, autor del palau de Valsaín. Les obres començaren en 1547 i concluïren en 1558, sota el regnat de Felip II, per l'arquitecte Joan de Vergara.
El 13 de març de 1604 un gran incendi va destruir bona part del palau i moltes obres pictòriques, a excepció de la Venus de El Pardo, de Ticià (actualment al Museu del Louvre, a París). Conten que quan informaren d'aquest fet a Felip III va preguntar per aquest quadre i va dir: «Si aquest quadre s´ha salvat, la resta no importa». El monarca decretà la seva reconstrucció amb un pressupost de 80.000 ducats, concedint la direcció de l'obra a Francesc de Mora, successor de Joan de Herrera en l'execució del Monestir de l'Escorial.
En 1772, Carles III millorà el palau, encomanant-ne l'ampliació a Francesco Sabatini.
Fou en aquest palau on va morir Alfons XII, en 1885.
Al segle XX, finalitzada la Guerra Civil, el dictador Francisco Franco va fixar aquí la seva residència. En la actualitat el rei Joan Carles celebra en el palau actes oficiales i socials, i allotja en les seves dependències als caps d'Estat extrangers que visiten oficialment Espanya.
Al voltant de l'edifici es va crear un nucli urbà, que avuí constitueix un dels vuit barris del districte Fuencarral-El Pardo de la capital d'Espanya.
El palau és de planta quadrangular i està envoltat per un fossat. Presenta torrasses als extrems i pati central, així com dos patis laterals (anomenats dels Àustries i dels Borbons), típic dels antics alcàssers espanyols.
Destaquen el sòcol de granit, un mur de rajola i el sostre. Les portes i les finestres estàn envoltades amb pedra treballada. Destaca la portada principal i els jardins.
De època de Felip II són les cobertes de pissarra i els emplomats, realitzades per oficials flamencs i plomers anglesos. Fou un dels primers edificis d'España amb sostre de pissarra.
El palau albergava importants obres pictòriques i elements decoratius de gran valor fins a l'incendi del segle XVII. Malgrat tot, de l'època de Felip II es conserva un sostre pintat per Gaspar Becerra i de la de Felip III les pintures realitzades per Carducho i Cabrera.
Al segle XVIII, les seves dependències foren dotades amb una rellevant col.lecció de tapissos, elaborats a la Reial Fàbrica de Madrid, a partir d'esbossos de Francisco Bayeu, Castillo i Goya.
Els quadres més destacats del palau són el Retrat d'Isabel la Catòlica, de Joan de Flandes, i el Retrat d'En Joan Josep d'Àustria a cavall, de Josep de Ribera, a més d'obres d'Antonio Moro, Hieronymus Bosch, Sánchez Coello, Lucas de Heere i Sofonisba Anguissola.
Al incendi de 1604, es cremaren importants llenços de la col.lecció de Felip II, però no la Venus de El Pardo, de Tiziano, actualment en el Museu del Louvre.
El mobiliari correspón als segles XVIII i XIX, aquestes últimes d'estil Imperi.
Arquitectònicament, l'escalinata dissenyada per Francesc Sabatini i el Pati dels Borbons són els elements més interessants de l'interior del palau.
Al voltant del Palau Reial d'El Pardo es va desenvolupar un conjunt monumental, impulsat per la corona, en el que destaquen els següents edificis:
El Palau Reial d'El Pardo es troba en un enclau d'alt valor paisatgístic i mediambiental. El Monte de El Pardo està protegit i hom el considera un dels boscos mediterrànis millor conservats d'Europa.