Palmira (llatí, grec Παλμύρα Palmyra, hebreu תַּדְמֹר Tadmor, àrab تدمر Tedmor, el seu significat és "Palma" o "ciutat de les palmeres") fou una ciutat de Síria a un oasi a l'interior del país ben regat per nombrosos rierols.
Palmira (llatí, grec Παλμύρα Palmyra, hebreu תַּדְמֹר Tadmor, àrab تدمر Tedmor, el seu significat és "Palma" o "ciutat de les palmeres") fou una ciutat de Síria a un oasi a l'interior del país ben regat per nombrosos rierols.
Fou construïda vers el segle X aC i segons les fonts bíbliques (I Reis, 9, 18; II Cròniques 8,4) hi va participar el rei Salomó. Fou un centre de caravanes, part de la ruta de la seda, i nus comercial, que va adquirir mes importància després de l'annexió de Síria a Roma el 64 aC amb el desenvolupament del comerç entre les ciutats fenícies i Damasc d'un costat i la zona de l'Eufrates. La ciutat no fou ocupada pels selèucides i de fet va esdevenir independent; tampoc no fou inclosa a la província de Síria sinó que va conservar la seva independència, però aliada a Roma. Marc Antoni la va saquejar al·legant la seva política vacil·lant, però es va veure frustrat en el seu intent perquè els habitants es van emportar els seus deus i riqueses mes enllà de l'Eufrates abans de la seva arribada. Sota Tiberi fou incorporada a la província de Síria com a ciutat lliure.
Va formar un estat tampó nòmada entre Roma i els parts. A l'època de Caracal·la es esmentada com a colònia i Ulpià diu que tenia dret italià (ius italicum). En una inscripció s'esmenta l'ajut de la ciutat a l'emperador Alexandre Sever (222-235) en la seva guerra contra els perses.
L'emperador Valerià I va nomenar al cap local de Palmira, Septimi Odenat, governador de la província de Síria; el 260 Valerià fou capturat i executat pels sassànides. El 261 Macrià fou derrotat per les forces de Galiè, col·lega de Valerià, a Il·líria, i es va suïcidar; Quiet, col·lega de Macrià, que governava Orient, va fugir a Palmira i Odenat no va tardar en ordenar la seva execució. Llavors va fer una campanya contra els perses als que va derrotar expulsant-los de Síria i Mesopotàmia, i va arribar fins a Ctesifont (262). En agraïment Galiè el va nomenar governador de Síria i Mesopotàmia i el va associar a l'Imperi amb el títol d'august d'Orient (263). El 264 Odenat va ocupar Nisibis i Carrhes i el 265 va conquerir part d'Armènia i Capadòcia que estaven en mans del perses; el 266 va entrar a Emesa.
Assassinat Odenat pel seu nebot Meonius va pujar al tron de Palmira la seva viuda, Zenòbia, com a regent del fill Vabalathus. Zenòbia es va revoltar contra Roma (268) amb l'ajut del literat Dionysius Cassius Longinus, es va apoderar de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. Es possible que arribés fins Egipte però en tot cas la seva dominació fou efímera (un mesos entre 269 i 270). Zenòbia que ja havia estat l'anima del govern del seu marit, va agafar el títol de Reina de l'Est; va protegir a literats (especialment a Longinus) i va portar a Palmira al seu major grau de prosperitat. La reina deia ser descendents dels reis macedonis d'Egipte, però algunes histories diuen que era una dona jueva. El domini de Zenòbia es va estendre a tota Síria i Mesopotàmia. Claudi II, successor de Galiè, enfrontat als gots, li va reconèixer el domini oriental (270), però després Lluci Domici Aurelià va decidir posar fi a la seva dominació.
El 272 la va derrotar en dos batalles, una prop d'Antioquia i una prop d'Emesa. Zenòbia es va retirar a Palmira i fou assetjada. Va demanar ajut als perses que no li van enviar, i finalment va haver de fugir però fou capturada a la vora de l'Eufrates per la cavalleria lleugera d'Aurelià. Coneguda la noticia, Palmira va capitular i fou tractada amb clemència, però Longinus i alguns dels principals ciutadans foren executats. Zenòbia va participar en el triomf de l'emperador del que després va esdevenir l'amant, i es va poder retirar a una vila a Tibur. Aurelià va deixar una guarnició a la ciutat de Palmira però quant Aurelià havia creuat l' Hel·lespont la guarnició fou massacrada. Aurelià va haver de tornar, la va reconquerir i aquesta vegada la va castigar durament, ordenant executar tothom menys a vells, dones i nens, però finament va perdonar a molts i va permetre reconstruir la ciutat que havia estat destruïda després de l'assalt.
A partir de l'any 273 la ciutat va esdevenir un lloc insignificant. Va servir per un temps com estació romana i Dioclecià en va restaurar alguns edificis i va fer unes muralles per defensar-la contra els perses. Abans del 400 la Primera Legió Il·lírica es va establir a la zona. Fou fortificada per Justinià I i en el període bizantí es van construir algunes esglésies. Després del 635 la zona va quedar en mans dels àrabs.
Les ruïnes de Palmira son molt importants. Foren descobertes per mercaders anglesos d'Alep que les van explorar des el 1678, però foren atacats pels àrabs de la zona i van haver de retornar. Hi van tornar el 1691 amb millor èxit. El 1751 es va fer una nova exploració dirigida per Wood i Dawkins i altre cop el 1816 per Irby i Mangles. Es tracta d'edificis i temples d'arquitectura coríntia, destacant el temple del Sol (d'arquitectura jònica).
