Timbuctu (Timbuktu o Tin-Buktu en Tamasheq; Tombouctou en francès) és una ciutat propera al riu Níger a la regió homònima de Mali. La ciutat també és anomenada la ciutat dels 333 sants i la perla del desert.
La ciutat acull la prestigiosa madrassa de Sankore i d'altres madrasses. Durant els segles XV i XVI fou un centre intel·lectual i espiritual de primera magnitud i principal difusora de l'islam per la resta de l'Àfrica. En ella destaquen les tres grans mesquites: Djingareyber, Sankore i Sidi Yahya, mostra d'un passat gloriós.
La ciutat va construir la seva prosperitat al voltant dels intercanvis comercials entre la zona sudanesa del Sahel i el Magrib, sent la porta d'entrada al Sahara. Va tenir el seu punt àlgid durant el segle XVI, però la seva riquesa va començar a declinar quan els europeus van obrir la via marítima pel comerç entre l'Àfrica del Nord i l'Àfrica negra.
La ciutat és habitada per diferents ètnies: songhais, tuaregs, fulanis, i mandinkas.
Segons alguns etimòlegs, el nom de Timbuctu ve de Tim, que en llengua bereber vol dir "el lloc de", mentre que Boctu seria el nom d'una antiga reina local. Per tant, Timbuctu voldria dir El lloc de Boctu. Altres diuen que Boctu era la "dona del gran melic" (Lieu ou place de la vielle femme au gros nombril), i que aquesta s'ocupava de guardar el pou i les pertinences dels fundadors de la ciutat.
Timbuctu fou fundada al voltant de l'any 1100, durant la dinastia Mandinga. Durant el segle XIV, sota el domini de l'Imperi de Mali i l'emperador Kouta Moussa es va construir l'actual muralla i la mesquita de Djingareyber per l'arquitecte Abou Ishaq es-Sahéli.
El seu major esplendor va arribar durant el segle XV, amb l'Imperi Songhai. Durant el regnat de Sonni Ali Ber la ciutat arribà a acollir més de 25.000 estudiants a la madrassa de Sankore i més de 100.000 habitants, repartits per barriades segons l'ètnia.
El 1591 tropes enviades pel sultà del Marroc van conquerir la ciutat i altres poblacions de la zona. La major part dels soldats es van quedar a la ciutat i es van fussionar amb la població local. El domini marroquí va durar gairebé cent anys, al cap dels quals els sultans van perdre interès per la ciutat ja que no havien arribat a controlar les mines d'or.
Timbuctu va ser una ciutat prohibida per als no musulmans. El primer europeu en entrar-hi fou l'explorador escocès Alexander Gordon Laing (1793-1826), que va arribar a Timbuctu, procedent de Trípoli, l'agost de 1826 i que fou obligat a marxar poques setmanes més tard, tot i que no arribà gaire lluny, en ser assassinat al desert.
Poc després, el 1827, visitaria la ciutat el francès René Caillié, que va arribar navegant pel riu Níger disfressat de musulmà, i va poder tornar per explicar-ho.
El 1893 la ciutat va caure sota la dominació colonial francesa, tot i la resistència tuareg. L'ocupació francesa es va mantenir fins el 1960, moment de la independència del Sudan francès que va prendre el nom de Mali.
Timbuctu és inscrita en la llista del patrimoni mundial de la UNESCO des de 1988. Des d'aquell moment s'han dut a terme diversos programes per conservar i protegir la ciutat de l'avenç de les sorres del desert.
La major part de l'àrea de la ciutat està dedicada a mercats i espais públics. Els seus carrers són de sorra, estretes i sinuosos.
Un dels llocs més atraients pel visitant és la seva muralla, d'uns 5 km, però també la mesquita de Djingareyber, construïda el 1325 per l'arquitecte granadí Abou Ishaq es-Sahéli, a petició de l'emperador Kouta Moussa. Aquesta és l'única mesquita a la qual poden accedir els visitants no musulmans.
També és apreciable la bellesa de la madrassa de Sankore; el Palau Buctú i la mesquita de Sidi Yahya, records de l'edat d'or d'aquesta ciutat.
La desertificació i l'acumulació de sorra portada pel vent sec harmattan va destruir la vegetació, el proveïment d'aigua i moltes estructures històriques de la ciutat.
El 2007 la ciutat de Timbuctu fou finalista de les Set noves meravelles del món.
El veritable tresor de Timbuctu és constituït per un conjunt de prop de 100.000 manuscrits pertanyents a les grans famílies de la ciutat.
Aquests manuscrits, alguns dels quals daten de l'època preislàmica, són conservats des de fa segles com a secrets de família. La majoria estan escrits en àrab o fulani, la llengua ful, per savis originaris de l'Imperi de Mali i contenen un saber didàctic sobre astronomia, música, botànica... Manuscrits més recents cobreixen el dret, les ciències, la història (amb documents com el Tarikh el-Sudan de Mahmoud Kati sobre la història del Sudan del segle XV i el Tarikh el-Fetash d'Abderahmane Es-Saad al segle XVII), la religió o el comerç.
El Centre de Documentació i d'Investigacions Ahmed-Baba (Cedrab), fundat el 1970 pel govern, amb l'ajuda de la UNESCO, recull alguns d'aquests manuscrits per restaurar-los i digitalitzar-los. Molts d'aquests documents es troben en perill per culpa dels col·leccionistes occidentals.
A finals de setembre de 2003 es va acabar la construcció de la Biblioteca Andalusí de Timbuctu, on s'allotgen més de 3.000 volums amb manuscrits pertanyents, majoritàriament, als segles XV i XVI.
![Mosque views [bc0149]](https://img1.advisor.travel/f550x450px-Timbuktu_12.jpg)
![Mosque views [bc0121e]](https://img1.advisor.travel/f550x450px-Timbuktu_11.jpg)
![Mosque views - Djenne [bc0224e]](https://img1.advisor.travel/f550x450px-Timbuktu_13.jpg)
